CHRISTIAN MARCLAY
Christian Marclay, nascut l’11 de gener de 1955 a Califòrnia, és un artista visual i compositor contemporani de nacionalitat americana i suïssa (actualment viu a Londres). Va estudiar a l’Escola Superior d’Arts Visuals a Ginebra (Suïssa) entre 1975 i 1977, a l’Escola d’Art de Massachusettsentre entre el 77 i el 80 (on es va llicenciar en Belles Arts) a l’Studio Interrelated Media i a la Cooper Union de Nova York l’any 1978.
Va començar a composar música influenciat per John Cage, Yoko Ono i Vito Acconci i atret per l’energia del punk rock, va començar creant cançons en cintes de gravació pregravades.
El seu treball actual es caracteritza per la recerca de connexions entre el so, el soroll, la fotografia, el vídeo i les pel·lícules. Les seves composicions es tracten de collages sonors creats a partir d’un gramòfon i un tocadiscs com a únics instruments, els quals va començar a utilitzar al 1970. Una altra característica de les seves composicions és que manipula o fa malbé el registres pero produir bucles o salts continus en les seves gravacions. De fet, normalment prefereix utilitzar registres barats o de segona mà, fins i tot a arribat a utilitzar discs bruts, a tallar i tornar a unir alguns discs, a fondre discs de vinil en cubs com va fer amb la seva obra Five Cubes de 1989, i tot això per donar-li un so més únic a la seva música, simil·lar al de la música de soroll.
En els darrers anys, Marclay ha prodit més art visual, però quasi sempre relacionat amb el so, com Chalkboard, i altres obres com Graffiti Composition, Shuffle (2007) i Ephemera (2009), les quals són partitures musicals.
ORIOL MASPONS
Oriol Maspons i Casades (23 de novembre de 1928, Barcelona - 12 d’agost de 2013, Barcelona), va ser un fotògraf que, ademés de la fotografia, també es va dedicar al retrat, al reportatge, a la modia i a la publicitat. Maspons va contribuir força en la renovació del llenguatge fotogràfic a Espanya entre les dècades dels 50 i 60, començant per la fotografia amateur. L’any 1951, Maspons es va unir a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. El 1955 es va traslladar a París, on freqüentaba el club de fotografia Club 30 x 40 i va col·laborar per a les revistes Paris Match, Elle, Boccacio i L’Oeil. També va treballar per a les revistes Expression, La Gaceta Ilustrada, AFAL i Arte Fotográfico. Quan va tornar a Barcelona l’any 1957, es va convertir en professional i va formar una amistat amb Julio Ubiña.
També ha il·lustrat algunes portades de diverses col·leccions de llibres, entre les quals podem destacar Toreo de Salón amb Julio Ubiña (de Camilo José Cela), La caza de la perdiz roja (Miguel Delibes), Poeta en Nueva York (Federico García Lorca), Arquitectura gòtica catalana (Alexandre Cirici i Pellicer), Arte visigodo en España (Pere de Palol), entre altres.
ANTONI FABRÉS
Antoni Fabrés i Costa (27 de juny de 1854, Barcelona - 1936, Roma), va ser un pintor, aquarel·lista i escultor orientalista molt influenciat per Marià Fortuny.
Des de ben petit ja mostrava unes grans habilitats amb la pintura i l’escultura, tenint com a primer mestre al seu pare, Gaietà Fabrés. L’any 1867 va obtenir una medalla i va entrar a l’Escola Llotja de Barcelona, on va estudiar escultura. El 1875 va rebre un premi i va marxar cap a Roma. Allà es va unir a Marià Fortuny i a un grup on es va descobrir el seu gran realisme en les pintures. Un any després de la mort de Fortuny, va deixar de banda l’escultura i va començar a dedicar-se professionalment a la pintura, l’aquarel·la i el dibuix, en les quals va assolir una gran tècnica.
Fabrés va tornar a Barcelona el 1886. El seu pas per Roma li va donar una gran popularitat, i gràcies a això va poder obrir un gran estudi on podia crear tota classe d’escenes complexes.
Tot i que principalment va fer obres orientalistes, no el podem posar dins de cap gènere, ja que també va pintar, com ja hem dit abans, moltes obres realistes i naturalistes, com a manera de crítica a la societat, ja que ell estava totalment en contra de la discriminació i les diferències socials.
Pel que fa als retrats, Fabrés utilitzava la mirada com a element principal i tenia una gran preocupació per la llum, la qual cosa el va portar a investigar les incidències dels colors, fins al punt de realitzar alguns quadres hiperrealistes.
L’any 1926, va decidir donar moltes de les seves obres al Museu Municipal de Belles Arts de Barcelona, a canvi de que el museu anomenés algun passadís amb el seu nom, però això mai es va fer.
EL VÍVORA
El Víbora era una revista de còmix espanyola per a adults que va publicar el seu primer número el desembre de 1979 i actualment se’n compleixen 40 anys d’això. Va dissoldre’s el gener de 2005, havent publicat més de 300 números i havent marcat les dècades dels vuitanta i noranta.
Aquesta revista va néixer a l’inici de la democràcia, quan els autors Nazario, Miguel Gallardo, Juanito Mediavilla, Montesol, Alfredo Pons, Laura, Max, Mariscal, Martí i Roger es van unir la cultura underground (estil de vida alternatiu, contrari a la cultura oficial), la qual va arribar a Barcelona als anys setanta, després d'aparèixer als Estats Units als anys seixanta. Aquests autors van crear en els números de les revistes que publicaven una sèrie de vinyetes que tractaven temes transgressors com la llibertat sexual, les drogues, la lluita contra les centrals nuclears, etc., tot amb un llenguatge molt directe, sense tallar-se ni un pél. Entre aquests números destaca el de l’intent colpista del 23-F de 1981, en el qual es van atrevir a fer humor negre en una situació força complicada. Els dibuixants d’aquestes vinyetes eren Paco Roca i Ramon Rosanas.
JOSEP RENAU
Josep Renau (València, 1907- Berlín, 1982) va ser un pintor, cartellista, fotomuntador, publicitari i professor valencià, considerat el cartellista més important de la Guerra Civil Espanyola. També va treballar com a fotògraf i muralista.
Va ser nombrat director general de Belles Arts el 1936, i ho va ser durant tota la República, fins el 1939. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Carlos a València entre 1919 i 1925, i alternava els seus estudis amb la seva feina a la litografia Ortega, on va aprendre l’ofici, el qual li permetria anys després realitzar una sèrie d’acuarel·les d’estil art déco que va presentar a l’Exposició Nacional de Madrid el 1928 també va ser militant del Partit Comunista d’Espanya des de 1931 i fundador de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris el 1932.
Aquest artista va relacionar la creació artística amb el compromís social. El que es va dedicar a fer principalment van ser cartells i murals utilitzant un nou llenguatge i un fotomuntatge atrevit recolzant la República. En la seva obra també podem veure els diferents conflictes que van marcar el seu segle, que van ser la segona República, la Guerra Civil i l’exili a Mèxic i Berlín, reflectint en les seves obres la lluita contra la guerra i el feixisme.
En acabar la guerra, va ser internat en el camp de concentració d’Argelès-sur-Mer a França. Va aconseguir un visat per traslladar-se a Mèxic, on va continuar dissenyant cartells per a pel·licíles i va col·laborar amb amb el muralista mexicà David Alfaro Siqueiros. En aquest període va realitzar els murals de Casino de la Selva a Cuernavaca, encarregats per Manuel Suárez y Suárez.
El 1958 es va traslladar a Berlín (Alemanya), on va realitzar més murals i fotomontatges (entre ells Fata Morgana USA el 1967 y The American Way of Life de 1977). Va morir aquí el 1982.
Marià Fortuny
Marià Fortuny (11 de juny de 1838, Reus - 21 de novembre de 1874, Roma) va ser un pintor, dibuixant, aquarel·lista i gravador català, considerat un dels pintors més importants del segle XIX que va deixar una petjada considerable en la història de l'art. Va ser especialment bo en l'aiguafort, va ser el primer artista català en destacar internacionalment pels seus gravats i fins i tot va crear un nou estil pictòric, el fortunyisme, el qual va ser seguit per molts pintors (entre ells Antoni Fabrés).
Quedant orfe a l'edat de 6 anys, va ser criat pel seu avi, qui el va introduir en el món de la pintura juntament amb el pintor Domènec Soberano. De petit també va treballar amb l'orfebrer Antoni Bassa, el qual va influir en la minuciositat que el va caracteritzar en el seu estil de pintura més endavant.
El 1852 es va traslladar a Barcelona, on va estudiar Belles Arts a l'Escola Llotja i on va rebre classes dels mestres Claudi Lorenzale i Pau Milà i Fontanals, els quals, exponents del romanticisme i del corrent natzarè, el van influenciar en les seves primeres obres, per exemple amb l'obra Berenguer III portant l'ensenya de Barcelona al Castell de Fos, amb la qual va obtenir a l'any 1858 una beca per ampliar els seus estudis a Roma.
Roma també va influir molt en la seva pintura i va iniciar la seva producció orientalista, on va canviar el seu estil a un més expressiu. En aquesta època va fer obres com La Batalla de Tetuan.
L'any 1867 va tornar a Roma i es va casar amb Cecília de Madrazo, i en aquesta època és quan va pintar el seu millor quadre, La Vicaria, exposat actualment al MNAC, que suposadament es va estar inspirat en la vicaria de la seva parròquia a Madrid, però que molts la indentifiquen com la de la prioral de Sant Pere de Reus.
Després de morir, els temes i la manera de tractar la llum, el color i l'expressivitat en els seus quadres van ser el preludi de l'impressionisme.
JOSEPH BEUYS
Joseph Beuys, (12 de maig de 1921, Krefeld-23 de gener 1986, Düsseldorf) va ser un escultor alemany i va destacar especialment pels seus happenings. És un dels co-fundadors del moviment Fluxus.
Va ser pilot de la Luftwaffe durant la Segona Guerra Mundial. El 16 de març 1944 el seu avió stuka es va estrellar prop del poblat de Známenka, a Crimea, Ucrània. Quan estava a punt de morir congelat, uns nòmades tàrtars el van salvar embolicant-lo en feltre i greix d'amimal. A partir d'aquest succés, es va tornar una persona molt naturalista, i les seves obres han anat molt per l'estil de l'ECO-Art, utilitzant elements naturals i animals en elles.
Va estudiar a l'Escola de Belles Düsseldorf entre 1946 i 1952, on posteriorment va ser professor d'escultura.
El 1962 va començar a experimentar amb el moviment Fluxus, del qual va arribar a ser el membre més famós i significatiu, ja que va aconseguir que l'art arribés a tot tipus de públic.
Va fer coses força destacables i pecul·liars en les seves obres.
En la permormance Com explicar els quadres a una llebre morta de 1965, es va posar mel i pa d'or al cap i li explicava la seva obra a una llebre morta que tenia agafada. En aquesta obra, Beuys interpretava el paper d'un xaman amb la intenció de curar a una societat que estava morta. S'hi poden trobar factors espacials, escultòrics, lingüístics i sonors en els seus gestos i en la seva manera de comunicar-se amb la llebre morta.
En una altra permormance, M'agrada Amèrica i a Amèrica li agrado jo, de 1974, Beuys va utilitzar un coiot i materials com el paper, feltre i la paia. Va conviure tres dies amb l'animal i durant aquests dies apilava papers de diari, signe del capitalisme. Conforme passaven els dies, Beuys i el coiot s'anaven acostumant l'un a l'altre, i al final l'artista abraça al coiot.
El 12 de gener de 1985, Beuys va participar en el projecte de FAX-ART Global-Art-Fusion juntament amb els artistes Andy Warhol i Kaii Higashiyama. El projecte, iniciat per l'artista Ueli Fuchser, consistia en que els tres artistes havien d'enviar un fax amb diferents dibuixos per tot el món, i va ser rebut per Wiener Stadtpalais Liechtenstein.
For any general inquiries, please fill in the following contact form: