MACBA Christian Marclay
L'exposició examinarà l'obra de Christian Marclay a través de la seva dedicació a la composició, entesa com un ordenament de sons en el temps i l'espai, però també com a composició visual. Cadascuna de les obres exposades és un exemple de la manera en què Christian Marclay aborda la creació d'una composició, i de com això es relaciona amb altres aspectes del seu treball com l'ús de les tècniques d'apropiació i muntatge, a més del seu compromís amb la performance i la seva tendència a buscar la participació i col·laboració del públic.
Tot i que la producció de Christian Marclay inclou vídeo, escultura, enregistrament sonor i performance, així com obres textuals, partitures musicals, collages i obra gràfica, aquesta exposició presentarà un seguit de les seves instal·lacions audiovisuals més recents, juntament amb una selecció de peces més primerenques. Entre les grans obres en vídeo que es podran veure, destaca l'extraordinària Vídeo Quartet (2002), composició audiovisual en quatre pantalles realitzada a partir de fragments de pel·lícules, i la instal·lació immersiva Surround Sounds (2014-2015), que constitueix potser el clímax de la seva investigació sobre l'onomatopeia. També cal esmentar diverses partitures gràfiques, com la projecció de diapositives Zoom Zoom (2007-2015) i Màniga Scroll (2010), una partitura vocal enrotllada de 20 metres de longitud, així com la instal·lació interactiva Chalkboard (2010), que convida al públic a escriure en una pissarra amb un pentagrama a escala arquitectònica, partitura que després és interpretada per músics en una sèrie de concerts organitzats durant l'exposició.
Aquesta exposició, la primera en més d'una dècada que es dedica a Espanya a l'artista suís-americà Christian Marclay, presentarà una selecció d'obres centrada en les seves composicions sòniques, des partitures gràfiques fins videoinstal·lacions. Marclay és autor d'un ampli corpus que explora la relació entre so i visió, especialment les múltiples formes en què el so pot manifestar-se visualment. Com ha assenyalat el mateix artista, «la música travessa gairebé tot el que faig.»
MNAC
Oriol Maspons,
la fotografia
útil
1949-1995
Del 5 de juliol de 2019 al 12 de gener de 2020
Primera gran exposició retrospectiva sobre l’obra del fotògraf barceloní Oriol Maspons que permetrà fer un recorregut per més de quatre dècades d’intensa activitat en els camps del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat, contextualitzant-ne la producció i donant suport a la recerca en la recuperació de material documental –llibres, revistes, caràtules de discos, etc, per conèixer també el destí final de les fotografies de l’autor.
​
Oriol Maspons va exercir un paper clau en la renovació del llenguatge fotogràfic a Espanya a les dècades de 1950 i 1960. Primer des de l’àmbit de la fotografia amateur. Maspons va ingressar el 1951 a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. El 1955 es va traslladar a París, on freqüentava els ambients fotogràfics. En retornar a Barcelona, va esdevenir professional i va formar societat amb Julio Ubiña. Es va dedicar al reportatge, al retrat, a la moda i a la publicitat. Va treballar per a «La Gaceta Ilustrada», «L'Oeil», «Paris Match», «Boccaccio», «Expression», «Elle», etc. Va publicar una gran quantitat de llibres, entre els quals destaquen els editats per Lumen a la col·lecció Palabra e Imagen: «Toreo de salón», amb Julio Ubiña i textos de Camilo José Cela; «La caza de la perdiz roja», amb textos de Miguel Delibes, i «Poeta en Nueva York», sobre poemes de Lorca.
MNAC
ANTONI FABRÉS
Del 31 de maig al 29 de setembre de 2019
Comissariat:
Aitor Quiney, doctor en Història de l’Art
Ubicació:
Sala 64. L'entrada és vàlida per visitar les sales 62-81 d'Art Modern
Aquesta exposició es proposa recuperar l’obra d’un pintor català que en vida va tenir un gran èxit, però que l’inexorable pas del temps, i amb ell les diferents generacions historiogràfiques, han anat oblidant.
​
La mostra farà un recorregut per l’obra d’Antoni Fabrés i Costa, escultor i pintor, que amb vint-i-un anys i aleshores alumne de l’Escola Llotja de Barcelona, guanyà una pensió per anar a Roma, la ciutat que aleshores era el destí natural dels artistes que destacaven. En arribar-hi, un any després de la mort de Marià Fortuny, Fabrés es va dedicar al dibuix, a la pintura i a l’aquarel·la, tres tècniques que va dominar com ningú altre a la seva època.
​
La historiografia ha situat l’obra de Fabrés com a continuadora de la de Fortuny pel que fa a la temàtica, l’orientalista. Però Fabrés no pot inscriure’s en cap moviment específic i, si bé va pintar temes orientalistes comuns a molts artistes de les dècades vuitanta i noranta del segle XIX, o temes com ara mosqueters i espadatxins, també va pintar molta obra dins el realisme i el naturalisme, que s’ha d’entendre com una mirada àcida i crítica vers la societat. El naturalisme i la denúncia de les diferències socials van tenir en Fabrés un defensor acèrrim. Va ser un gran retratista que cercava, sobretot, la mirada del retratat com a element principal. La seva preocupació per la llum el va portar a investigar-ne la incidència en els colors, tant d’interiors com de paisatges, i va assolir fins i tot en alguns quadres, aspectes més aviat hiperrealistes.
​
El 1926 va fer una gran donació de la seva obra a la Junta de Museus de Catalunya. Actualment es conserva al Museu Nacional i a l’antiga Casa del Comú, a Les Corts (Barcelona).
MNAC
El Víbora. Comix contracultural
Del 21 de juny al 29 de setembre de 2019
Preu:
4 €
Comissariat:
Antoni Guiral
Assessorament: Àlex Mitrani
Ubicació:
Sala d'exposicions temporals 2
Aquesta exposició és un homenatge a El Víbora i als seus autors, quan es compleixen 40 anys de la publicació del primer número d’aquesta mítica revista de comix que va marcar diverses generacions de les dècades del 1980 i del 1990.
​
La mostra se centra en la primera etapa de la revista, als inicis de la democràcia, quan Barcelona es va erigir en el centre de la cultura underground que havia esclatat als anys seixanta del segle xx als Estats Units.
​
A través de 35 obres originals, d’una àmplia mostra de documents i d’una selecció de prop de 100 portades, el públic descobrirà l’originalitat i la potència d’uns creadors com Gallardo, Laura, Nazario, Mariscal, Martí, Max o Roger que, amb les seves vinyetes transgressores i un llenguatge nou, es van rebel·lar contra l’ordre establert i l’estètica convencional. L’univers d’El Víbora està poblat per personatges marginals i subversius.
​
El Museu Nacional treballa des del 2014 per patrimonialitzar i donar visibilitat al còmic, un gènere artístic que ha entrat a les sales del Museu per quedar-s’hi.
JOSEP RENAU I YOUNG GALLERY WEEKEND
Josep Renau i Berenguer (València, 17 de maig de 1907 - Berlín, 11 d'octubre de 1982), va ser un pintor, cartellista polític, fotomuntador, publicitari i professor valencià. És considerat el cartellista més important de la Guerra Civil espanyola.
​
El Born CCM recordarà aquest artista i intel·lectual amb una selecció de més de 100 peces, la majoria cedides per l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), i també procedents de la col·lecció privada Ibán Ramón, del CRAI – Biblioteca del Pavelló de la República, de la Biblioteca Valenciana, de l’Arxiu José Huguet i del Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca (Ministeri d’Educació, Cultura i Esports).
​
Temporaització: 13 de juny al 13 d'octubre de 2019.
​
El cartell, de forta inspiració en l'expressionisme alemany i el constructivisme rus, serà la seva forma d'expressar el seu ideari marxista, republicà i antifeixista, especialment quan esclati la guerra civil. En aquest sentit, a banda dels seus càrrecs oficials, Renau posa al servei de la causa republicana els seus coneixements artístics i les seves idees creatives.
​
Acompanyat de la seva esposa, la també pintora Manuela Ballester i els seus fills, Renau va arribar a Mèxic l'any 1939 després de passar les penúries dels camps d'Argelers i en un context que feia presagiar la imminència de la II Guerra Mundial. Anys abans, justament, havia dedicat a Hitler alguns dels seus primers fotomuntatges antifeixistes i anticapitalistes.
COS
​
L'exposició de Renau està ordenada en les seves 4 etapes de la seva vida:
​
-
La forja d'un artista. Des dels inicis fins a la guerra civil (1907-1939):
Aquesta producció està relacionada amb l'estètica déco: segueix la tendència d'utilitzar formes simplificades amb tintes planes i temes frívols.
El 1931 s'afila al Partit Comunista d'Espanya. I durant aquests anys trenta es proclama la Segona República (1931), hi ha el cop d'estat de Franco (1936) i s'esclata la guerra civil.
Ell utilitza la seva obra per fer propaganda al bàndol republicà i antifeixista.​
​
-
L'exili mexicà (1939-1958): ​
Acaba la guerra civil, Renau s'exilia a Mèxic on hi ha un context internacional no gaire esperançador, amb l'avenç del nazisme i l'esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945).​
El període mexicà que s'allarga vint anys, Renau enforteix els seus postulats comunistes i s'implica en els conflictes de la societat mexicana.
​​
-
The American Way of Life (1949-1976):
És una sèrie de fotomuntatges on critica els valors mercantilistes de la societat de consum. Combina cultura nord-americana de l'espectacle i política. També tracta el racisme, la marginació dels afroamericans, les polítiques imperialsites i la cosificació de la dona.​
Utilitza tècniques de la publicitat, colors intensos i ús d'espais visuals contraposats i distosions òptiques.
​​
-
Els anys del teló d'acer i el final (1958-1982):
Marxa de Mèxic i es trasllada al Berlín Oriental.​​
Desenvolupa un art polític al servei de l'estat comunista. Treballa a la televisió pública i fa murals sobre la revolució científica.
Durants els últims anys de vida fa nus femenins.
Intenta tornar a Espanya (1976) però al no poder torna a Berlín on mor el 1982.
​​​​
Aquesta obra reflecteix com l'autor fa una crítica al consumisme.
Per tal de representar-ho, posa la foto d'un home amb la boca oberta que s'està empassant tot de productes de marques propis de la cultura americana consumista de l'època.
​
Aquesta mateixa obra la podríem situar en aquest mateix moment ja que continuem sent un país capitalista però amb altres marques.
​
L'artista decideix posar l'home en blanc i negre però les marques en colors per tal de resaltar-les i que ens hi fixem. Llegim l'obra de dalt a baix on l'últim que mirem és una estadística que segurament representa l'economia o els ingresos de l'estat o d'aquelles empreses que surten a dalt.
​
Renau utilitza la tècnica de collage i dibuix.
SORTIDA A SANTA MÒNICA
(Al)most life, after all
Exposició col·lectiva
Inauguraciò 26.09 fins al 20.10.2019
Arts Santa Mònica (La Rambla, 7. Nivell 2)
​
La vida és Art a través dels seus mecanismes, xarxes de dades, computació, robòtica, ciència, xarxes virtuals i reals, una cyborización present, bàsica, a través de petits neuroestimuladores, marcapasos que condicionen el batec del cor, passió a cop de “like”. El teu futur ja no està disponible, és passat.
Obres amb essències de vida, no només en la seva creació, sinó en la representació del llenguatge, la comunitat, la naturalesa, reaccions humanes, els records, el posthumanisme…la trobada de diversos camps de coneixement a partir de la tecnologia, del téchné, que l’art vela i revela. En la seva reflexió a la recerca de l’essència de la tecnologia, Heidegger la va redefinir com alguna cosa que va més enllà del merament instrumental, i que només es pot revelar a través de l’art, en l’essència de la vida, actual, la font de la vida, El Dorado.
YGW en col·laboració amb New Art Foundation, Hangar i la Colección Beep de Arte Electrónico, presenten els seus programes de producció amb una proposta que generen una proposta en la qual l’antropocentrisme no només queda qüestionat, és vetat, mitjançant radicals impulsos electromagnètics, comunitats robòtiques, meduses alienígenes, paisatges virtuals més pròxims que els reals; de debò som necessaris?
Try Not To Think So Much, Eugenio Ampudia photo by @ArsElectronica
SOBRE L'EDIFICI: L’Arts Santa Mònica és un centre pluridisciplinari dedicat a impulsar la creació de la cultura catalana contemporània de qualitat, amb una especial atenció a la cultura digital que es fa a Catalunya. El seu objectiu és servir com a plataforma de difusió de la creativitat contemporània al nostre país, i es presenta al públic com un espai de reflexió per promoure el debat i generar idees sobre els diferents conceptes que envolten la creació artística i la seva relació amb el públic: creativitat, sensibilitat, innovació, coneixement, estètica... També els artistes i creadors internacionals tenen al centre l’espai expositiu on presentar les seves obres.
El centre serveix com a plataforma i altaveu del talent creatiu dels artistes, que troben a l’Arts Santa Mònica el lloc per desplegar tot el seu potencial.
COS
​
L'exposició estava formada per 9 obres diferents.
-
Try Not So Much (Eugenio Ampudia)
-
Técnicas de paintball (Patricio Rivera)
-
50 minutes of Wind & Water (Jaime de los Ríos)
-
Le vent et sa mesure (Jaime de los Ríos)
-
Aurelia 1 + Hz/ generador de proto viva (Robertina Sebjanic)
-
Post Window (Toplap)
-
The Wall of Gazes (Mariano Sardón y Mariano Sigman)
-
World Clock. Counter Clock Wise (Jan Mech)
-
PsyCHO TRance // K-Hole (Kenneth Dow)
​
Personalment, l'exposició no em va agradar gaire, ja que era difícil entendre el contingut i a vegades la relació entre l'aspecte, el contingut i la relació entre l'humà o la tecnologia.
​
Una de les obres que em va cridar més l'atenció va ser Técnicas de paintball , ja que presentava un pistola de paintball montada sobre un suport robòtic articulat on escriu automaticament la paraula <<agism>> (<<edadismo>>) a la paret de l'espai expositiu mitjançant trets amb una barreja de pintua i excrement de cavall.
​
Per altra banda, l'obra Generador de proto viva no em va agrada perquè involucrava animals tancats en una esfera petita donant voltes durant tot el dia sense que ells volguessin, és per això que no em va semblar correcte que l'exposessin.
Bill Viola, Miralls de l'invisible
«Videoart dels darrers 40 anys»
TREBALL PREVI:
L'exposició "Bill Viola. Miralls de l'invisible", presentada a La Pedrera, a Barcelona. Es pot visitar des del 4 d'octubre de 2019 fins el 5 de gener de 2020.
L'exposició mostra un recull dobres que marquen la trajectòria de l'artista que ha evolucionat en els darrers 40 anys. Des de les seves primeres obres fins a les últimes.
​
L'artista és Bill Viola, un dels artistes més destacats del panorama internacional. És considerat un dels pioners del videoart, utilitzant tecnologies audiovisuals que parlen del sentit de la condició humana i la naturalesa transitòria de la vida.
​
​
Aquesta exposició se centrava en dubtes universals com podrien sser el tema del naixement, la mort, el dolor, la redempció, el pas del temps, estats d'ànim... I la seva creació és un conjunt d'obres sense paraules, amb una imatge que es mou, se sent, s'escolta, remou i genera sensacions profundres a l'espectador.
Aquest moviment alentit i que es va repetint en bucle fa qu el'espectador se submergeii en un món interior, aprofundint així en les experiències fonamentals de l'existència per, tal com diu l'autor, "despertar l'ànima".
​
​
DURANT LA VISITA:
Amb l'exposició "Miralls de l'Invisible, de Bill Viola vam veure en total 18 obres que tenien en comú una manera de veure el món molt reflexiva i pacient. En total vam veure 18 obres, i no ens en vam adonar perquè estàvem a les fosques, però vam fer la volta a l'edifici, és a dir a La Pedrera.
​
Com que va ser una visita guiada la guia en s va explicar les diferents obres, una per una, aprofundient en quin significat hi donava l'artista, fets que podien resultar interessants...
​
Les diferents obres exposades eren bàsicament imatges o vídeos simples, però amb una complicació amagada al darrere. Eren molt lents i repetitus.
​
Si no m'equivoco, les obres no estaven ordenades de cap manera cronològica ni temàtica, doncs eren obres que ocupaven força espai i a mida que anaven avançant en l'espai les anaves veient. Això si, mostraven la trajectòria de l'artista i el seu pensament.
Personalment, em va sorprendre bastant l'exposició perquè no m'esperava gens el que vam veure. Totes le sobres eren molt lentes, t'enganyaven, però et feien reflexionar i com que era tot tancat, fosc i molt pausat entraven en una mena de bombolla mental centrada en les obres de l'artista.
Com que jo sóc una mica impacient a estones em cansava de les obres, perquè avançaven molt a poc a poc i era tot massa tranquil i himpnotitzant.
​
No ens van permetre fer fotografies a dins l'exposició, de maner que les que poasré a continuació són extretes d'internet. Excepte la de l'arbre rosa, que estava a l'entrada i em va sorprendre bastant.
Feminismes, CCCB
«L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena»
​
​
L'exposició "Feminismes", exposada al CCCB del 19 de juliol de 2019 al 5 de gener de 2020, està composta per dues parts:
La primera és «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena», i la segona «Coreografies del gènere».
Les exposicions han estat comissariades per Gabriele Schor i Marta Segarra, juntament amb un prgrama d'activitats amb l'objectiu de posar de manifest el diàleg, les continuïtats i les ruptures entre el feminisme radical dels anys 70 i els feminismes actuals.
​
La primera part de l'exposició mostra obres de Cindy Sherman, Helena Almeida, Ana Mendieta, Judy Chicago, VALIE EXPORT, Birgit Jürgenssen, Ketty La Rocca, ORLAN, Gina Pane, Martha Rosler o Martha Wilson, entre d'altres. I té coma artistes locals Pilar Aymerich, Eugènia Balcells, Mari Chordà, Marisa González, Eulàlia Grau, Fina Miralles, Àngels Ribé i Dorothée Selz.
​
Es poden veure diferents llenguatges com la fotografia, el cinema, el vídeo, la performance i els happenings... A través dels quals, les artistes intentaven trencar amb els esquemes i condicionants culturals i socials repressious de l'època els anys 70 del segle XX.
És per primera vegada en la història de l’art que les artistes comencen, com a col·lectiu, a prendre la iniciativa en la «representació de la dona» mitjançant la creació d’una pluralitat d’identitats femenines determinades per elles mateixes.
​
Pel que fa a la segona part de l'exposició,
"Coreografies del gènere", hi ha un recull d'obres que, des del 1970 s'han obert al feminisme i a les quals s'ha imposat el terme gènere (per indicar que la diferència sexual està condicionada per la cultura.
A més, el moviment feminista s’ha combinat cada cop més amb altres lluites contra les desigualtats: el sexisme, el racisme, l’homofòbia i la transfòbia, l’especisme, el menyspreu cap a les persones pobres o les considerades discapacitades o estrangeres...
​
L'exposició "L'avantguarda feminista dels anys 70", comissariada per Gabriele Schor mostra les obres segons les idees que volen transmete les artistes:
Primer parla de la mestressa de casa, amb un to més satíric i crític posant-hi fins i tot una mica d'humor. La segona part parla de la reclusió i l'evasió d'aquestes dones, és a dir representar el seu sentiment d'angoixa sota la repressió de la qual es volen alliberar. Moltes artistes utilitzaven la metàfora de la gàbia o embolcallar-se en un capoll fet amb fil per transmetre la snesació d'estar empresonades o reprimides.
La tercera part mostra les dictats de la bellesa, és a dir els cànnons i el discurs de gènere que es va imposar amb la publicitat industrial dels anys de la postguerra europea, que va difondre un ideal de bellesa femenina sense cap defecte. Aquí, les artistes femenines responen amb una visió més complexa del cos, criticant la imatge que sel's imposa. D'aquesta manera van mostrar obertament tabús com la bellesa, el cos nafrat o malalt, la mort, l amenstruació...
​
_jfif.jpg)
Els focus temàtics de l'exposició complementen i enriqueixen la visió dels anys setanta, des de Catalunya i l’Espanya, amb veus d’artistes que no eren presents encara a l’escena artística d’aquella època. Trobem obres d'artistes com Cabello/Carceller, Lúa Coderch, Lucía Egaña, Nuria Güell, ideadestroyingmuros, María Llopis, Jesús Martínez Oliva, Julia Montilla, O.R.G.I.A, Daniela Ortiz, Linda Porn, María Ruido, Anna Irina Russell i Txe Roimeser, Mireia Sallarès, Toxic Lesbian i Eulàlia Valldosera.
​
Contextualment, en la dècada dels 70 tornbem protestes per l aguerra de Vietnam, la dissolució dels Beatles, la mort del dictador Francisco Franco i l'època de transició cap a la democràcia, la crisi petrolera, creixement del rol de la dona en el món laboral i en la societat, abandonament del camp per anar a viure a les ciutats... Apareixen moviments socials com l'ecologisme, el proavortament, el feminisme i els drers dels homosexuals.​
​
La quarta i última part parla de la sexualitat femenina, ja que una de les principals preocupacions del moviment feminista era l'alliberament sexual de la dona, perquè durant molt temps havia estat desconeguda per la societat. És un moment en què es produeix un canvi en els seus hàbits sexuals perquè gràcies a la comercialització de la píndola anticonceptiva poden controlar millor la seva fertilitat. En les obres exposades es rebel·len contra la reducció de les dones a ser objectes de desig i, per tant, també contra la mirada masculina voyeur que havia dominat l'art durant molt temps, sobretot a través de la imatge del cos femení nu, i al mateix temps, aquestes artistes protesten contra la violència sexual cap a les dones públicament.​
​
L'exposició de "Coerografies de gènere" comissariada per Marta Segarra, ens explica deiferents idees i conceptes sobre el que significa ser dona. Com per exeple, afirmant que ser sona no és natural. Els gèneres funcionen amb normes socials. Llavors l'art esdevé un espai on flueixen les identitats sexuals i de gènere d'una manera explícita, variada, múltiple...
​
També ens port a la conclusió que qüestionar-nos les categories de gènere també porta a les fronteres entre els éssers humans i les màquines, igual que entre les persones i els animals. El planeta s'acosta a la catàstrofe mediambiental, i l'ecofeminisme pretén relligar la humanitat amb l'entorn i combatre l'especifisme que ens fa tractar el animals com si fóssin matèria prima per stisfer les necessitats humanes, i repensar les tasques de la cura, com la maternitat, tradicionalment reservades a les dones.
​
També hi ha un apartat sobre Las Muertes Chiquitas, tot un gran projecte que recull idees de diferents dones de Mèxic, relacionades amb el seu paper en la societat, la sexualitat, els orgasmes, els desitjos, les pors, l'erotisme, la visió de la dona
​
ANTONI TÀPIES,
TEATRE
Inici: 25-10-2019
Fi: 19-4-2020
​
A través de pintures, dibuixos, gravats i material documental divers, aquesta exposició mostra per primera vegada la relació que Antoni Tàpies va tenir amb les arts escèniques. Inclou diverses formes de col·laboració o d’evocació del món de l’espectacle, i atorga un paper destacat als dissenys escenogràfics que Tàpies va concebre. Aquests projectes tenen continuïtat amb la resta de la seva obra, atès que s’hi troben els mateixos materials i bona part de les imatges que li interessen. Però, en prescindir de les al·lusions espacials pròpies del llenguatge escenogràfic tradicional, són més radicals en el seu plantejament i en la seva capacitat d’evocació.
​
Entre 1961 i 1989 Antoni Tàpies va realitzar cinc escenografies. Amb les tres primeres, Or i sal (1961), Semimaru (1966) i L’armari en el mar (1978), Tàpies se sumava als esforços de renovació del teatre català que, després de l’envestida del franquisme, tenien com a objectiu connectar amb la modernitat i equiparar-se amb l’escena europea. Johnny va agafar el seu fusell (1989), ja en democràcia, es va estrenar al Mercat de les Flors, un dels primers centres de titularitat pública dedicats a les arts escèniques. I L’Éboulement (1982) feia part d’una experiència teatral que es desenvolupava en espais alternatius de París.
​​La relació de Tàpies amb el teatre, però, no se circumscriu només als projectes escenogràfics, sinó que va més enllà, i adopta formes diverses que també estan incloses a l’exposició. Així, es fa referència a les col·laboracions en les primeres posades en escena de peces de Brossa, i a la participació en sessions privades de cabaret en domicilis particulars. Es mostra l’interès per la figura de l’actor i transformista Leopoldo Fregoli, i es fa palesa la fascinació per la màgia i per l’òpera. En aquest sentit, clou l’exposició el projecte escenogràfic per a l’òpera Cap de mirar, que s’havia d’haver estrenat al Gran Teatre del Liceu el 1991.
L’exposició també inclou una tria d’obres de Tàpies coetànies i properes a les seves col·laboracions escenogràfiques, pels materials utilitzats, per l’evocació d’un teló teatral o pel fet de mostrar el bastidor de la pintura de la mateixa manera que deixa al descobert la tramoia del teatre. El parentiu entre aquestes obres i les col·laboracions teatrals corroboren el fet que Tàpies es va mantenir dins dels paràmetres de la seva personalitat artística.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
L'exposició
​
El museu estava dividit en dos seccions, l'obra general de Tàpies i una altra obra dedicada a la seva escenografia.
​
Anotni Tàpies se'l caracteritza per utilitzar en les seves obres molts símbols. Com per exemple creus que poden tenir el significat de religió, mort... O també utilitza números, per marcar un ordre, una racionalitat... El que destaca és que també utilitza i representa objectes quaotidiants, com una escultura gegant d'una sabatilla d'anar per casa.
​
Tècnicament, utilitza de suport les típiques catifes del terra i per a fer les obres, utilitza pintura, fulles, metall...
EXPOSICIÓ DE VÍCTOR PAPANEK
LA POLÍTICA DEL DISSENY.
Treball previ
Victor Papanek va néixer a Àustria el 1923 i va morir el 1998. Va ser un teòric del disseny molt reconegut en el seu àmbit. Considerava que el disseny té un impacte directe en la societat, el medi ambient i l'ecologia, i que per tant és una professió política.
Ressenya
L'exposició "La política del disseny" de Victor Papanek es troba exposada al Museu del Disseny de Barcelona des del 31 d'octubre de 2019 fins al 2 de febrer de 2020. Aquest museu es troba a l'edifici de Disseny Hub Barcelona i comparteix seu amb el Foment de les Arts i el Disseny (FAD) i amb el Barcelona Centre de Disseny (BCD). L'exposició mostra el treball de Papanek, dels seus estudiants i d'alguns dissenyadors de la seva època. També hi podem trobar obres actuals que utilitzen la ideologia de Papanek. Aquesta exposició mostra una visió crítica de l'artista.
La visita es divideix en quatre sales. A la primera (Connexions Creatives) se'ns ofereix una introducció a Papanek, i a les influències, alumnes i crítiques que va tenir. la segona sala, anomenada La vida i l'època de Papanek, és una cronologia en forma d'espiral sobre la seva vida, les seves obres importants i el seu context històric. La tercera sala (Hi ha algú normal, aquí?), s'estructura en estructures cúbiques que ensenyen obres de Papanek o altres autors que s'inspiren en minories vulnerables: dones, gent gran, infants, persones amb diversitat funcional i persones de països subdesenvolupats. Algunes d'aquestes obres van causar polèmica per tractar aquestes minories des d'una posició de superioritat. L'última sala (Una visió de conjunt) no va donar temps de visitar-la, però tracta sobre l'impacte del disseny en la producció, el consum, la comunicació i el medi ambient.
Personalment, la visita m'ha semblat interessant per la mirada crítica que l'autor fa a la societat de consum.
MAPFRE: TOCAR EL COLOR
Aquesta exposició proposa analitzar el lloc del pastel davant de la venerable pintura a l'oli, així com les raons que van portar a diversos artistes dels segles XIX i XX a recórrer a aquest mitjà i reclamar-ho.
Articulat en 10 trams cronològics, l'exposició posa en relleu els principals moments i les grans figures del Renaixement del pastel en la primera modernitat, un moment que converteix aquesta tècnica en un art per dret propi. Està composta per 98 obres de 68 artistes.
La renovació del pastel aprofundeix en la història del ressorgiment del pastel a partir de la dècada de 1830, quan apareix el terme «pastelista», fins les seves evolucions al segle XX. Si bé la tècnica del pastel va al segle XVIII va tenir un gran auge mai va arribar a conquerir de el tot la seva legitimitat davant de la pintura a l'oli, disciplina que dominava.
​
Artistes com Eugène Boudin, Odilon Redon o Edgar Degas, s'expliquen entre aquells que, a l'apostar per aquesta tècnica, van conferir un estatus innovador a l'ocupació de les barretes de pastel; una posició nova que es va mantenir al llarg de la primera meitat de segle XX aplicada a la ruptura de llenguatges que inaugura la generació posterior amb, entre d'altres, Pablo Picasso, Joan Miró, Maria Blanchard o Theo van Doesburg.
Fundació Vila Casas: Can Framis
L'exposició parla de la convivència entre diferents autors o un autor amb sí mateix o els seus moements creatius. Tot això ens fa pensar com es du a terme el diàleg entre diferents disciplines artístiques o llenguatges creatius que coexisteixen amb l'actualitat.
​
Aquesta intenció es pot veure reflectida, per exemple, en l'obra de Jordi Díaz Rèquiem a Saskia.
​
La contraposició, la juxtaposició, la concentració, la dispersió o, fins i tot, l’absència permeten variar, transformar o modificar significats, valors o sentits, però també enriquir i completar conceptes, proposar-ne de nous, preservar les nostres conviccions o bé revisar-les.
​
català. Albert Ràfols-Casamada, Josep
Guinovart, Amèlia Riera, Antoni Llena o Jaume Plensa són alguns dels artistes que trobem en aquest recorregut
​
Alguns artistes: Lita Cabellut, Lluís Hortalà, Gonzalo Goytisolo, Josep Cisquella, Manu Alguero i Almarà.
FOTO COL·LECTÀNIA
LA MOVIDA
La movida va ser un fenomen social, cultural i lúdic desenvolupat a Madrid entre 1977 a 1984, amb el seu punt àlgid entre 1981 i 1982,en què un grup d'artistes liberals i excèntrics amb ganes de canviar tot el panorama artístic que fins llavors hi havia hagut a Espanya creen un moviment que destacava per ser un moviment divertit i frívol, que pretenia trencar amb l'anterior època franquista i la censura.
​
Miguel Trillo: A prop del l'epicentre de les actuacions musicals i de l'escena contracultural, retrata la llibertat del carrer i la joventut de moment, agrupada en tribus segons la seva manera de vestir i els seus comportaments.
​
Pablo Pérez-Mínguez: El seu estudi va ser un dels centres neuràlgics
de la Moguda, on van passar i es van fotografiar tots els seus
protagonistes. Sota el lema del "Tot s'hi val", el
resultat és una impactant imatgeria gamberra dels personatges
més rellevants de l'època.
Ouka Leele: La frescor i el risc d'una joveníssima creadora que es
va atrevir a experimentar amb un llenguatge propi. Les seves fotografies
oníriques i plenes d'artifici, pintades amb aquarel·la, són el
resultat,segons l'autora, d'idees que lentament han cobrat forma
en la seva imaginació.
​
Alberto García-Alix: Les fotografies de primera època de García-Alix són testimoni de com es transformava el carrer i els personatges que l'habitaven. Les seves imatges constitueixen una altra crònica deL moment, que ens mostra a una generació que també va ser arrasada per la droga i la sida. la frase "Don't follow me, I'm lost" (No em segueixis, estic perdut), a més de ser el primer tatuatge de García-Alix,reflecteix perfectament el que per a l'autor van ser aquells anys.
Òpera: Passió, poder i política
L’òpera combina totes les disciplines de l’art i crea un llenguatge universal capaç de definir les ciutats des d’un punt de vista emocional, cultural, polític, social i econòmic. Ha estat i és el reflex de moments històrics de canvi i revolució. Al llarg del temps, diferents ciutats han acollit i impulsat obres en les quals la política conflueix amb la música, el disseny i la producció. Les estrenes d'aquestes òperes serveixen de fil narratiu per recórrer la vida urbana a Europa durant els últims quatre segles i entendre l'entorn propi de cadascuna d'aquestes obres.
​
Aquest és un viatge per vuit premières als teatres principals d’Europa per entendre el context històric particular de cada òpera i la relació que té amb la ciutat. A més, el recorregut compta amb un sistema de so que ho converteix en una experiència immersiva. Una exposició envolupant que connecta passat, present i futur gràcies a la complicitat entre la música i les peces procedents de més de trenta institucions diferents, des de vestits i partitures fins a gravats i escenografies. Nascuda de la col·laboració entre The Victoria and Albert Museum i la Royal Opera House de Londres, la mostra incorpora un nou àmbit dedicat a Barcelona juntament amb el Gran Teatre del Liceu.
​
​
Vam passar per les diferents etapes:
​
1642, Itàlia.Nerón i Popea. L'òpera va ser una invenció italiana, la primera d'elles esva dir le informazioni di opera (primera òpera que es va fer pagar en un teatre): Duet entre Nerón i Popea. Tot i que en la representació de l'obra haurien d'actuar un home i una dona, en aquesta òpera una dona feia el paper de l'home, per tant era un duet entre dos dones. Això ho permitien perquè ens trobavem en època del barroc i les veus eren molt agudes. Si havia de cantar un home amb una veu aguda s'havia de castrar.
​
1786, Viena. Le nozze di Figaro (Mozzart). Figaro és un criat protagonista de l'obra. Es vol casar amb una noia però l'amo no vol). Era de temàtica revolucionària, ja que ens trobavem en un moment on a Europa hi havien molts moviments prerevolucionàris. Més tar, al 1789 començaria la revolució francesa.
​
1842, Milà. Nabucco (Verdi). De les obres més conegudes d'itàlia, es considera el seu imne no nacional.
​
1861, París. Tannhäuser (Richard Wagner)
​
1896, Barcelona. Pepita Jiménez
​
1905, Dresden. Salomé (Richard strauss)
​
1934, Meníngeas. Lady Macbeth de Mistensk (Dimitri Xastakovitx)
EN CAIGUDA LLIURE
ART CONTEMPORANI
Té com a fil conductor el sentiment de "caure a l'abisme" donat per la "transformació accelerada en què vivim. “En caiguda lliure” és un mapa polifònic integrat per diferents agències, organismes i narratives contemporànies i estructurat a partir de l’acte de la caiguda. L'exposició fa servir la imatge de caiguda com a metàfora del clima de transformació accelerada en què vivim: la progressiva desmaterialització de les imatges, de les narratives i dels objectes que servien de puntal fonamental per a la nostra societat va derivar en un sentiment generalitzat d’abisme. El projecte empra el concepte com a eina estructuradora, integrant diferents contextos temporals, geogràfics i simbòlics en una sola narrativa. La proposta se centra en obres creades des de 1969 fins a l’actualitat i recorre a l’abandonament dels acords de Bretton Woods el 1971 i la consegüent desmaterialització de l’economia com a esdeveniment decisiu del període contemporani. Prenent com a punt de partida aquest esdeveniment central per a la financerització de les nostres societats (entès com a motor dels diferents processos de dissolució en curs), "En caiguda lliure" s’aproxima al moment actual contextualitzant dinàmiques subjectives en el si d’extensos moviments socials.
​
L’exposició analitza de manera integrada diferents accions i narratives que estructuren el present i que constitueixen un mapa polifònic de la condició actual. S’hi materialitza una àmplia constel·lació que investiga els perfils, en un altre moment estables, de la realitat, s’hi descriu el moment present en la seva amplitud macro i micro, observant les transformacions en curs en les àrees de la ciència, l’ecologia, l’economia, la geografia, la identitat, la política i la representació. D’aquesta manera, "En caiguda lliure" utilitza el terreny de l’art com un fòrum en què es proposen diferents maneres de llegir i interactuar amb el món, amb la qual cosa demostra, en aquest procés, la seva pertinença a un camp social en constant evolució i proposa una immersió productiva en l’ara. Malgrat aquest context de dissolució assenyalada, el projecte no proposa una apatia paralitzadora o nihilista, sinó, contràriament, una potencialitat, una obertura al futur.
​
​
Comissari: João Laia
MACBA: UN SEGLE BREU
La nova presentació de la Col·lecció Macba proposa un recorregut cronològic des de 1929 fins als nostres dies, amb un seguit d’àmbits dedicats a les etapes i els moments més significatius en què es poden contemplar les obres més emblemàtiques del museu.
Algunes de las qüestions clau explorades en l’exposició són la tensió entre utopia i crisi pròpia del segle XX; la posició de Barcelona en l’entramat europeu de la modernitat; el desenvolupament de les avantguardes entre la República i els pactes del 1959, la reinvenció de l’espai domèstic en el franquisme, l’art com a propaganda i l’acció entorn de la dècada dels seixanta o els feminismes en el context de l’Estat espanyol als anys setanta.
El títol de la mostra planteja un joc amb l’expressió que va encunyar l’historiador marxista britànic Eric Hobsbawm per referir-se al període comprès entre la Primera Guerra Mundial (1914) i el col·lapse de la Unió Soviètica (1991) i que seria la prolongació d’«un llarg segle XIX», expressió que també va encunyar Hobsbawm i que es refereix al període comprès entre el 1789 i el 1914. En el cas de la col·lecció del museu, es presenta un conjunt d’obres d’aquell segle breu (que amb prou feines suma noranta anys) que fan palpables algunes de les tensions fonamentals entre les manifestacions i tendències artístiques, entre aquestes i altres manifestacions culturals, i entre els seus contextos socials i polítics.
El curs aborda, en diverses sessions, algunes de las qüestions clau explorades també en l’exposició, però es desplaça del recorregut curatorial per posar el focus en alguns assumptes específics de la mostra i ampliar així la visió sobre moments destacats del període històric que abraça. Com una sèrie de notes a peu de pàgina, les diferents sessions que componen el curs exploraran les següents qüestions: la tensió entre utopia i crisi pròpia del segle XX; la posició de Barcelona en l’entramat europeu de la modernitat; el desenvolupament de les avantguardes entre els anys de la República i els pactes de 1959, amb Eisenhower i l’entrada al govern dels tecnòcrates; la reinvenció de l’espai domèstic en el franquisme; l’art com a propaganda i l’acció entorn de la dècada dels seixanta; els feminismes en el context de l’Estat espanyol a la dècada dels setanta; la crisi de la sida i el seu impacte en l’art a la dels vuitanta, i, a la dècada dels noranta, la celebració del V Centenari el 1992 i el seu impacte en la teoria i la pràctica artístiques del moment.
