Va ser el seu pare, un modest instal·lador elèctric, qui li va comprar la primera càmera, qui li va aconseguir una feina d’aprenent en una casa de fotografia i qui va accedir que es fes soci de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. A partir d’aleshores, Agustí Centelles va entrar en contacte amb Josep Badosa –el seu mestre–, Pau Lluís Torrents –futur fotògraf del Comissariat de Propaganda de la Generalitat– i Josep M. Sagarra –signatura habitual de 'La Vanguardia'. Havia començat, doncs, una carrera que va quedar marcada per la Guerra Civil però que no es va aturar allà.

​

La Guerra Civil

La fotografia 'Guàrdies d'assalt al carrer Diputació' Agustí Centelles

Quan va esclatar la Guerra Civil, el reconeixement professional de Centelles ja era notori. Les seves instantànies es publicaven en els principals diaris del país ('La Vanguardia', 'El Día Grafico', 'La Humanitat', 'La Rambla', 'Última Hora') i de l'estranger ('Voilà', 'Newsweek', 'L'Ilustration'). Molts companys de professió n'envejaven la tècnica –cèlebres eren els retrats que havia fet a personatges tan populars com Pau Casals, Francesc Macià o Pompeu Fabra– i l'aparent do de la ubiqüitat. Durant els fets d'Octubre, ja havia aconseguit imatges d'una gran força visual tant de les manifestacions al Parlament o de la proclamació de l'Estat català com dels mossos d'esquadra detinguts o del saqueig del sindicat del CADCI. També el juliol del 1936 seria qui recolliria les primeres imatges de la lluita dels obrers pels carrers de Barcelona, on els cavalls servien de barricada i els fusells disparaven contra el feixisme. 

Les fotografies de Centelles d'aquell convuls estiu no solament serien usades en diaris, sinó també en diferents suports propagandístics del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. I és que tan notori com el prestigi professional de Centelles era el seu compromís amb la causa republicana. El seu càrrec de cap del Gabinet Fotogràfic del Servei d'Investigació Militar (SIM) i alguns dels seus reportatges fotogràfics eren suficients per costar-li la vida. Fou l'únic reporter que va obtenir imatges dels judicis contra els generals colpistes que es van dur a terme l'agost del 1936 al vaixell presó 'Uruguay' ancorat al port de Barcelona. Un any després, en una de les anades i vingudes del front d'Aragó a la rereguarda barcelonina, va ser enviat a Lleida per documentar els efectes del bombardeig de l'aviació feixista, que va costar la vida a més d’un centenar de persones, molts d’ells infants. Allí va captar la colpidora imatge de la dona que plora el cadàver del seu marit, que, igual que la fotografia dels guàrdies d’assalt disparant rere dos cavalls abatuts al carrer Diputació, esdevindria tota una icona de la guerra.

​

L'exili i el camp de concentració de Bram

El camp rossellonès d'Argelers, on malvivien més de 70.000 exiliats Fons Particular Salomó Marquès

El grau de compromís amb la II República li va valer l’exili a la primeria del 1939. Després de creuar la frontera, Centelles i molts altres exiliats havien estat detinguts i amuntegats dins improvisats 'tancats' de la Catalunya del Nord. Exhaust després de molts quilòmetres i sense gairebé haver menjat ni begut res, el fotògraf s’hauria de passar vint nits dins d’una tenda feta amb quatre canyes a la platja d’Argelers. Des d’allà s’adonaria de la veritable dimensió de l’èxode i presenciaria –o s’assabentaria– d’escenes d’una gran crueltat, com la d’uns individus afamats que havien lligat un dels cavalls que havia aconseguit creuar la frontera i, amb un tallaplomes a falta de tallant, l’havien degollat viu. Finalment, el 28 de febrer, i amb els crits d’“allez allez” dels soldats francesos apressant-lo, seria conduït fins al camp de Bram. Enrere quedaven les cavalleries esquarterades vora la mar. Però davant els seus ulls tampoc no s’obria l’esperada República de la Igualtat, la Llibertat i la Fraternitat.

Des que va entrar al camp de Bram l’1 de març del 1939, Centelles va entendre que, durant un període de temps indeterminat, passaria a dependre de la bona voluntat administrativa de la policia i l’exèrcit colonial francès. Probablement el carnet de la Fédération Internationale des Journalistes que exhibia va contribuir a fer que no li requisessin ni la càmera Leica ni l’arxiu fotogràfic que duia en una maleta de cuir. No va tenir la mateixa sort el preuat encenedor del seu pare, que va haver de lliurar al funcionari que el va escorcollar.

En els primers dies a Bram, Centelles gairebé no s’atrevia a mirar a través de l’objectiu. No se sentia capaç de retratar tanta humiliació. Després, va decidir que havia de mirar, malgrat tot. I les seves instantànies servirien per treure a la llum el denigrant tracte que l’espai concentracionari infligia als refugiats republicans.

Un laboratori en una barraca
Mirar, malgrat tot. Centelles i Salvador Pujol, que havia estat el seu assistent al servei fotogràfic de l’exèrcit de la República i amb qui compartia la barraca 62D, van decidir muntar una botiga de retrats i un laboratori clandestí on revelar i positivar les imatges.

La bona marxa de la botiga de retrats els va permetre millorar les condicions de vida al camp. Els ingressos els destinaven a comprar menjar, tabac, segells i, és clar, més material fotogràfic.

Les autoritats franceses no solament no van prohibir les fotografies als camps, sinó que fins i tot hi ha qui les va 'incentivar'. Potser perquè encara no havia començat la Segona Guerra Mundial, potser perquè encara el món occidental no havia vist les imatges dels camps nazis, el comandant de Bram, el capità Cassagne, va encarregar a Centelles un reportatge fotogràfic amb motiu del 14 de juliol. Centelles explicaria en el diari que hi havia hagut un abans i un després de la festa de la República francesa, que, a partir d'aleshores, els gendarmes s'havien distès i que havia augmenta la llibertat de moviment dels interns. 

Però tot i la major llibertat de moviment, hi havia coses que no canviaven: la manca d'higiene, la sarna, el ranxo repugnant o la censura. Els gendarmes els obrien les cartes que els enviaven els familiars i els requisaven qualsevol revista que fes olor de democràcia.

​

Fugint de la Gestapo a Carcassona

Agustí Centelles sortint del camp de Bram, el març de 1939

Centelles va aconseguir traspassar els filats espinosos quan ja havia començat la Segona Guerra Mundial i França necessitava mà d’obra. Va ser aleshores quan li van oferir cobrir el lloc de treball d’un fotògraf de Carcassona que havia estat mobilitzat.

A la capital d’Aude va poder continuar treballant com a fotògraf i va travar una forta amistat amb la família Dejeihl, que foren els qui li oferiren hostalatge. Però Centelles no podia deixar de pensar en la seva esposa i el seu fill. La possibilitat del retorn li rondava pel cap dia sí dia també, però no es refiava del govern franquista. No podia tornar si no tenia garanties, i, en aquell moment, no en tenia. A més, les gestions que havia fet per poder dur la família a Carcassona tampoc no havien tingut resultats positius.

Eren temps difícils i els exiliats republicans catalans i espanyols s’ajudaven com podien. La lluita clandestina encara no estava del tot articulada; el que sí que hi havia era una extensa xarxa de solidaritat. Centelles no es va enrolar als maquis, però en canvi va ser un dels membres destacats del Grup de Treballadors Estrangers (GTE) que, el 1942, es va crear a Carcassona. La missió del GTE era col·laborar amb la Resistència, ja fos controlant la informació, formant guerrillers en l’escola de Roullens o –i aquesta fou la tasca de Centelles– creant un laboratori fotogràfic clandestí al soterrani de la botiga on treballava, sense que el seu amo en tingués coneixement. Allà fabricava falsos certificats d’identitat francesos i alemanys, atenia els requeriments dels membres de les cadenes d’evasió aliades i feia tot tipus de retocs.

Això va seguir així fins que, el gener del 1944, la Gestapo va dur a terme una ràtzia i mig miler de persones van ser detingudes a Carcassona en plena llum del dia. La Gestapo i la policia francesa es van adonar que diversos detinguts –alguns dels quals serien deportats seguidament a camps de concentració nazis– duien carnets expedits pel GTE. El laboratori corria perill i la vida del fotògraf, també.

L’últim que va fer Centelles abans d’abandonar França i tornar a Catalunya va ser amagar el seu arxiu fotogràfic –tant el que s’havia endut en creuar la frontera el 1939 com els negatius de la seva estada a Bram– a les golfes de la casa dels Dejeihl. Va embolicar els clixés, els va posar dins d’una vintena de pots de llet condensada, els va recobrir amb paper d’estrassa i els va encabir en una caixa de fusta. Intuïa que el seu arxiu estaria més segur en aquelles golfes que no pas al seu domicili barceloní, el qual, durant la seva absència, havia estat repetidament escorcollat i el material que hi havia deixat, requisat pel Servicio de Propaganda franquista.

Els negatius es passarien trenta-dos anys dins els pots de llet condensada. No seria fins després de la mort de Franco que Centelles hi tornaria per recuperar-los.

​

El retorn a Barcelona

Placa commemorativa instal·lada a l'edifici on Agustí Centelles va establir el seu estudi, a Barcelona Wikimedia Commons

Després d’uns anys de viure en la clandestinitat a casa d’un padrí de Reus, Centelles i la seva família van traslladar-se a Barcelona. Era el 1947. L’any en què va néixer el seu segon fill, Octavi, i l’any en què va començar a fer col·laboracions a l’agència de publicitat Roldós. Quan semblava que la seva situació s’estabilitzava, la Guàrdia Civil va irrompre al seu domicili per acusar-lo d’haver pertangut a la maçoneria. 

Aquest episodi probablement hauria passat desapercebut si un altre maçó, Juan Solé Llaurador, no l’hagués delatat. Centelles va escriure al jutge explicant-li quina havia estat la seva situació durant la Guerra Civil; és a dir, que havia estat mobilitzat i que no s’havia ofert voluntari, la seva efímera relació amb la maçoneria entre els anys 1928-1933 i la seva posterior renúncia, i que no pertanyia a cap partit polític. Les seves conciliadores paraules no van tenir l’efecte que s’esperava i la sentència va ser dotze anys i un dia de reclusió menor –al final, no es va executar–, i la inhabilitació per desenvolupar qualsevol càrrec de l’Estat. Aquest fet comportà que no pogués exercir mai més com a fotoperiodista, ja que els professionals havien d’estar inscrits al Registro Oficial de Prensa, que depenia de l’Estat.

​

Reinventar-se o sucumbir
Durant els anys cinquanta i seixanta, Centelles, convençut que la fotografia tenia alguna cosa de resurrecció, va bolcar totes les seves energies en el camp de la fotografia industrial. Els grans beneficiats serien els laboratoris Uriach, els electrodomèstics Siemens, les caves Codorníu, els cosmètics Myrurgia, Anís del Mono, Chupa Chups o Ponche Caballero. Va ser una època de fotografies amb molt d’ofici, tan perfectes com impersonals; d’una producció tan expressiva com callada; d’unes composicions volgudament estàtiques, que contrastaven amb la publicitat dinàmica que es podia veure en les revistes americanes com 'Life' i que signava Richard Avedon.

El negoci de Centelles rutllava bastant bé, i l’estudi de l’avinguda Diagonal va esdevenir un espai de tertúlia habitual per als amics d’exili que anaven retornant. "La família sempre la va mantenir al marge de les seves conviccions ideològiques. Les vegades que jo treia el cap en les seves reunions d’amics, m’allargava un paper i em deia: Octavi, vés a fer uns quants picassos", recordava el seu fill petit. De fet, els dos germans no van ser conscients de la importància del seu pare fins l’any 1976, quan Agustí Centelles va anar a Carcassona a recuperar l’arxiu que hi havia deixat. Durant trenta-dos anys, havia enviat cada Nadal un paquet de torrons a la família Dejeihl. Era la manera de fer-los saber que era viu.

​

Una nova vida
Dels aparentment inesgotables pots de llet condensada en sortiren negatius i negatius (el bombardeig d’Osca, la lluita pels carrers de Belchite, la reconquesta de Terol...) eren el millor testimoni de la Guerra Civil. Començava una nova etapa de la seva vida, amb la publicació del material, exposicions i xerrades fins a la seva mort l’any 1985.

És clar que si les coses haguessin anat d’una altra manera probablement les imatges d’aquest militant del PSUC serien tan populars com la de la mort d’un milicià, de Robert Capa, la nena que fuig d’un bombardeig de napalm al Vietnam, de Nick Ut, o la dels 'marines' hissant la bandera a Iwo Jima, de Joe Rosenthal. Si les coses haguessin anat d’una altra manera, en l’epíleg de la vida de Centelles no s’hauria de llegir que el valuós llegat fotogràfic del millor fotoperiodista català de tots els temps havia anat a parar al Centro de la Memoria Histórica de Salamanca.