LES AVANTGUARDES
Les Vanguardes es situen des dels primers anys del s. XX fins la II Guerra Mundial. Es pot dir que és un moviment de ruptura/canvi d'artistes que busquen un nou llenguatge reivindicant la llibertat creativa. Aquesta rebutja els models tradicionals de representacions i els valors d'aquests. Tracta de trencar les convencions heretades del Renaixement (perspectiva, clarobscur, etc.). Nega l'existència d'un model universal de bellesa; l'artista vanguardista defensa la bellesa canviant/subjectiva (la seva propia concepció de bellesa). Les Vanguardes suposen reflexió: la indagació en els procesos creatius, mitjans i llenguatges. En la pintura: condició bidimensional, rebutja la profunditat (perspectiva) i es centra en la condició d'un element pla, sense ocultar el procediment de realització.
Aquest art es centra en la seva propia lògica interna, però sense aïllar-se dels fenòmens que es produeixen al seu voltant. Tot el contrari, asumeix la posició ideològica de les circumstàncies històriques en les que es troba. En general, hi ha un element comú a les Vanguardes: la discusió sobre la tradició, per convertir-la/repudiar-la i la convicció d'aquesta i la cultura oficial constitueixen el principal objectiu dels seus atacs, i l'abandonament de l'art com imitació de la realitat.
EIX CRONOLÒGIC
RESUM
FAUVISME
1905-1907. Els seus quadres representen la violència cromàtica extrema. S'utilitzen colors plans, aplicats mitjançant taques enormes. El color s'independitza a la vegada que es fa ús de colors primaris. El dibuix es realitza amb linies grosses de color. El color de la linia va canviant, de manera que pot haver parts d'un color o altre. Es prescendeix de l'harmonia clàssica, ja que els colors destaquen per l'estridència. La llum, les ombres i el clarobscur desapareixen. El quadre es capta com una superficie colorejada, no com a representació d'objectes. Els temes són paisatges i naturalesa morta.
EXPRESSIONISME ALEMANY
S'utilitzava per reflexar l'angústia de l'ésser humà. Les obres es caracteritzen per la potència de la imatge, amb formes anguloses/de color intens (influència flauvista). Aplicació de la pasta cromàtica violentament sobre la tela, i el color amb tintes intenses i contrastades (flauvisme), perd tot el desig decoratiu d'aquest. No existeixen llum/ombra, només els colors en conjunt. Grup reaccionant contra el sistema establert a l'Alemanya butgesa i materialista. Influències primitives (escultura africana/dibuixos infantils) de característiques amb traços incisius, contrastos bruscos i esquematisme angular. Mentres els flauvistes plasmaven temes amables, els expressionistes s'inclinen per les angústies interiors, atormentades.
CUBISME
Caracteritzat per la descomposició de figures, com si la realitat es veiès a través d'un vidre tallat fraccionalment. Es redueix el color a un element superflu que limita els plans i defineix els objectes, amb ombres arbitràries, anti-clarobscurista. Representa els objectes cistoes des de totes els punts de vista, la totalitat de l'objecte es presenta simultàneament. 1912: Collages. Aquest i els papiers collés (papers o altres materials enganxats al quadre) van suposar un cop dur al tradicionalisme i al concepte de pintura com imitació de la realitat exterior. El collage s'utilitza de moltes maneres: simples plans de color, representació/sugestió d'objectes per analogia (per la forma retallada o per l'ús de materials de fusta, màrbre...) o com realitat traslladada al quadre (diari, paquet de tabac, etiqueta d'ampolles...). El pintor ja no parteixde l'anàlisi d'un motiu particular, sinó dels materials amb els que treballa. No es preten reproduir la realitat, sinó crear-la mitjançant quadre-objecte, alterant la realitat verdadera-falsa, amb fragments directament del món real.
ABSTRACCIÓ
1910: Kandinsky pinta una aquarela sense cap existència referencial figurativa. En el su atac materialista reinant, proposa una dimensió espiritualista. L'art procedeix d'una necessitat interior i es manifesta amb color/forma. Colors i sons posseeixen una capacitat expressiva propia que genera vibració especial que afecta directament a l'alma de l'home i posseeixen un significat únic que actua sobre els sentits i condueix a una experiència espiritual. El quadre és un a relació de formes colorejades i dibuixades, independitzant-se dels continguts descriptius, fent desaparèixer els objectes. L'obra es converteix en una realitat autònoma, sense connexió am la naturalesa i en conseqüència ja no representa homes, paisatges, cases o flors, sinó que és simplement combinacions de colors que volen representar amb un llenguatge sense formes, com el de la música, la necessitat interior. L'ordenació lliure del color segueix els impulsos de la inspiració. Però altres corrents abstractes busquen relacions matemàtiques entre les formes amb color. De Stijl busca depuració de formes fins arribar als seus components fundamentals: línies intersectades, cubs, plans i colors primaris. En la reducció abstracta dels elements artístics, tracta de trobar uns valors plàstics nous, universals. Mondrian troba en la línea vertical la vitalitat i en l'horitzontal, el repós. Les dues juntes formen l'epítoma de la vida i la mort. El suprematisme mostra una abstracció de tipus geomètric fundamentant l'ús de formes simples i elementals (línia recta, quadrat, creu, colors plans, blan i negre, etc.).
DADAÍSME
Neix a Suïssa entre els cercles d'exiliats durant el conflicte bèlic. Diuen, que el nom va ser escollit al atzar en Zurich. Volien espontaneitat, llibertat total. És un antimoviment que intenta destruir tots els significats artístics a causa del disgust amb totes les formes de civilització moderna. L'atzar, les accions provocatives, la ironia, l'ús de tècniques industrials van ser els components que van orientar Dadá, portant-ho a provocar escàndol i burla dels valors establerts. Duchamp idea el 1914 el ''ready-made'' (objecte prefabricat), escultures realitzades amb objectes existents, vulgars. L'acte de Duchamp es converteix en algo desmitificador de la propia obra d'art. Busca que l'art s'aproximi a la realitat.Duchampo treu els objectes del seu context habitual i els sitúa en un diferent, sense transformar ni associar amb altres elements de l'entorn. L'activitat descontextualitzadora implica revisar l'objecte escollit davant dels ulls d'un públic que no sap exactament què deu pensar davant aquestes característiques. La trivialitat de l'objecte és el que crida l'atenció. El fet de que no sigui algo estètic i que al contrari, sigui proper, és el factor que desorienta. És la decisió de l'artista la que converteix en obra d'art l'objecte industrial. El dadaísme pot definir-se més com un estat d'ànim que com un moviment artístic ben definit. És una ruptura ABSOLUTA amb el que fins ara es considerava art. Tot està permès. El que Dadá representa és més el gest que l'obra. Només importa que el gest sigui una provocació contra el bon sentit, contra les lleis; l'escàndol és l'instrument preferit per expressar-se. Postura clara i radical, reivindicadora de l'antiartisticitat d'obres per ells realitzades. 1913: Primera realització de Duchamp dins aquest camp, amb la ''roda de la bicicleta''. 1914: ''Botellero''. Defineix a la perfecció la intencionalitat conceptual de Dadá. Més que voler donar-li a un objecte ordinari produït en sèrie la categoria d'obra d'art, vol dinamitar amb aquest tractament el concepte d'antiartisticitat. És a dir, rebaixa el nivell de la sacralitzada obra i per extensió, el concepte d'artista. El dadaísme és un fenòmen reflexiu sobre creació/funció de l'art. Els ready-made (ja fets) no són ni macos ni lletjos. No tenen cap valor. La gent comença a plantejar-se què és l'art.
2ES AVANTGUARDES
REFERENTS HISTÒRICS
Apareixen a partir del 1945, seguint el camí d’experimentació tècnica i estètica de les primeres Avantguardes.
Comencen a Europa amb l’Informalisme i a USA amb l’Expressionisme abstracte. Acaben als 60’s amb el Conceptualisme.
Les tendències es succeeixen ràpidament per les pressions de galeries i crítics d’art. L’art es veu sotmès al màrqueting d’empreses que en fixen un preu i n’atorguen valor segons la demanda o
possibilitats de venda.
- NY és la capital mundial de l’art. Pintors, arquitectes i cineastes que han fugit de l’Alemanya nazi.
- Acaba la IIa Guerra Mundial
- Guerra de Corea
- Es crea l’Estat d’Israel.
- Triomfa la revolució Cubana de Fidel Castro.
- S’independitzen els Països Africans.
- Guerra del Vietnam.
- Dictadures a Xile i Argentina.
- Revolució dels clavells a Portugal.
- Mort de Francisco Franco i democràcia.
CARACTERÍSTIQUES
- Continua l’experimentació de les primeres: materials nous, tècniques noves, formes noves, que porten a
noves solucions artístiques.
- Continuen certs aspectes conceptuals del Dadaisme i del Surrealisme.
- Actitud molt més rupturista.
- Es qüestiona el suport tradicional: el cos com a suport, la ciutat o la natura com a suport.
- L’obra d’art ja no és el resultat, sinó el procés creatiu.
EXPRESSIONISME ABSTRACTE
- Fusió automatisme Surrealista + Abstracció.
- Dinàmic i gestual.
- No figuració.
Subcorrents:
Gestual, L’Expressionisme neix a USA amb el primer dripping de Jackson POLLOCK al 1947.
Signic o caligràfic, amb enormes pinzellades que en el cas de Franz KLINE recorden a la cal·ligrafia oriental en blanc i negre.
Espacialista. Mark ROTHHKO, preocupat per les emocions que transmet la juxtaposició cromàtica, per mitja de dos o tres rectangles de color en enormes formats, absorveix a l’espectador amb una sensació de buit i silenci.
També hi ha artistes no abstactes com Willem DE KOONING, holandès, amb els seus personatges femenins grotescos, descompostos com els personatges de Picasso i realitzats amb pinzellades gestuals influenciades per l’expressionisme alemany.
POP ART
- 1950-1970 a Londres i NY.
- Art Popular, nom que li dóna el crític anglès Lawrence Alloway.
- Figuratiu.
- Imatgeria del món del consum i de la cultura popular: anuncis, revistes, còmics, famosos i objectes de consum quotidià.
- Art fàcil per contraposar-se a l’Expressionisme abstracte.
- Usa el collage.
- La iconografia Pop és enginyosa, sexy, evasiva, atractiva, superficial i plena de glamour.
Andy WARHOL, el major representant a USA.
Serigarfies d’estil semblant als anuncis publicitaris amb llaunes de sopa Campbell, ampolles de Coca-Cola o retrats de personatges famosos con Liz Taylor, Marilyn Monroe o Elvis Presley.
Altres artistes americans són Roy LICHTENSTEIN, Tom WESSELMANN i l’escultor Claes OLDENBURG.
A Anglaterra trobem a David HOCKNEY, Richard HAMILTON i l’escultor Eduardo PAOLOZZI.
A l’estat espanyol destaquen Eduardo ARROYO, Luis GORDILLO (de caire més abstracte) i l’EQUIPO CRÓNICA, amb un fort component crític contra la dictadura de Franco i la guerra del Vietnam.
A Catalunya tenim a Joan RABASCALL, amb una obra també crítica que s’acosta al Nou realisme francès.
Nou Realisme francès
- Apareix cap al 1960.
- Comparteix aspectes conceptuals amb el Pop art.
- Però amb profundes diferències ideològiques respecte al Pop.
- La seva visió de la societat de consum no és agradable, és desagradable,
- Reivindica el detritus, allò que sobra.
- Té un to crític.
Yves KLEIN i els seus pinzells vivents (el cos nu d’una dona que deixa la seva empremta en fregar sobre el llenç).
ARMAN ( Armand Pierre Fernández), escultor que fa servir l’acumulació d’un mateix objecte per criticar la societat de consum eliminant la funcionalitat i la identitat de l’objecte.
informalisme
Es podria considerar informalisme a un expressionisme abstracte europeu. Però això seria simplificar una mica les coses. I l'informalisme és expressionisme i és abstracte, però no és exactament expressionisme abstracte.
​
L'informalisme apareix a Europa després de la Segona Guerra i la seva principal característica és l'ús de materials.
​
El matèric i gestual, l'atzar i la improvisació, i una base ideològica fortament vinculada amb l'existencialisme. La subjectivitat individual que intentés mostrar l'abisme interior.
​
La diferència principal entre les dues corrents, a més del que geogràfic, és que l'informalisme és potser més poètic, més íntim que els èpics llenços de l'expressionisme abstracte americà. És també més estàtic, i més discret. No té una personalitat tan conscient del seu impacte en l'art.
És, per així dir-ho, «menys comercial»
ABSTRACCIÓ POSTPICTÒRICA I MINIMAL ART
El 1964 neix un nou moviment en pintura (l'abstracció postpictórica) que derivava de l'Expressionisme abstracte dels anys quaranta i els cinquanta i que «afavoria l'obertura o claredat» en oposició a les superfícies pictòricament denses d'aquell estil pictòric.
​
L'abstracció postpictórica va substituir a l'Expressionisme abstracte en els anys seixanta. La pintura no comporta cap missatge místic o religiós, sinó que existeix per si mateixa: llenços de grans dimensions que fan servir només el color, de forma absoluta. És un refredament de l'art. L'art torna a la reflexió intel·lectual i abandona el gest intuïtiu.
​
Barnett Newman i Lucio Fontana es troben en l'origen de l'Abstracció postpictórica o l'art òptic. Són els primers a rebutjar la pintura de l'Escola de Nova York i busquen, com altres coetanis, l'absoluta llibertat de l'artista, en aquest cas mitjançant el recurs a la progressiva simplificació de les formes, que el fa estar molt proper als plantejaments minimalistes .
​
Un dels pintors més importants de l'abstracció postpictórica és F. Stella. Se li deu la creació dels llenços amb forma, els «Shaped Canvas», en què el quadre ja no és rectangular, sinó que pot adoptar moltes formes (triangles, ves, polígons).
​
A mesura que la pintura va seguir avançant en diferents direccions, impulsada per l'esperit d'innovació de l'època, el terme Abstracció postpictórica, que havia circulat bastant durant els anys seixanta, va ser gradualment suplantat per Minimalisme.
La pintura minimalista. Es tracta d'una pintura abstracta que es va originar als Estats Units, concretament a Nova York, en la dècada dels anys 1960, desenvolupant-se durant els últims anys de segle XX.
Empren formes elementals: cubs, piràmides, esferes repetides en sèries amb algunes variacions. L'escultura va ser una de les expressions artístiques més utilitzades pels minimalistes. Robert Ryman, Richard Serra.
ART ACCIÓ I ART CONCEPTUAL
La idea és l'important. Aquesta és la base de l'art conceptual.
Però llavors ... l'art conceptual existeix des de fa segles. Totes les obres de d'art, fins i tot les més decoratives, tenen darrere seu una idea. Aquí tenim l'obra de Velázquez o de Miquel Àngel.
Però cal ser conscients que a partir d'al segle XIX, corrents com l'impressionisme van renunciar a la idea i es van centrar en el expressiu o el formal. De fet, bona part de l'art posterior es va caracteritzar per ser molt formalista. Només cal fixar-se en el segle XX, tan experimental en la forma.
La cosa va arribar a un punt decadent amb l'expressionisme abstracte. Tot era forma i res de contingut. Per això els joves artistes dels anys 60 decideixen superar aquesta característica fonamental de l'art: ser un objecte.
Apareixen artistes als Estats Units, és clar (en aquest lloc sí que saben vendre un producte), però també a Àsia i Sud-amèrica, i per descomptat en la vella Europa, ja que a França i Itàlia alguna cosa sabien d'art. Diferents llocs i diferents contextos, però curiosament en tots ells va naixent un tipus d'art que elimina tota referència a l'objecte, i se centra en la idea o concepte com l'aspecte més important de l'obra.
Neix així l'Art Conceptual com a moviment artístic, on l'execució és una cosa superficial. El realment important és la planificació i les decisions que es prenen per endavant. A vegades l'obra d'art conceptual és l'esbós i no l'obra final. I en els anys 60, això va causar una commoció en contemplar les possibilitats d'aquest art per transmetre una idea política o social.
Però evidentment l'art conceptual ja existia. Existia des que Duchamp va exposar la seva urinari i va demostrar que l'obra artística ja no era un objecte de contemplació, sinó com un objecte de pura especulació intel·lectual.
I aquesta és una de les principals característiques de l'art conceptual: No ha de ser precisament bonic. Ha de transmetre la seva idea.
Per transmetre una idea els artistes es poden valer de moltes coses, des de les tècniques tradicionals, fins a altres com el text, la fotografia, el vídeo o la performance. De vegades ni això. A vegades l'obra és un telegrama, un manual d'instruccions, una conversa o una llauna de merda.
Per descomptat aquest art requereix una major atenció per part de l'espectador, fins i tot la seva participació activa. I el seu criteri ... gràcies a l'art conceptual, molta merda s'ha colat des de llavors en museus i galeries.
S'anomena art d'acció (action art o life art) a un grup variat de tècniques o estils artístics que fan èmfasi en l'acte creador de l'artista, en l'acció i el procés. Aquest procés de l'artista pot ser en solitari o acompanyat per altres persones.
El terme va ser creat per Allan Kaprow, que va assenyalar la interrelació entre l'artista i l'espectador en el moment de creació artística. També cal destacar l'aspecte efímer de moltes d'aquestes creacions, element sovint present en la ment de l'artista en la concepció de la seva obra. Es podria dir que l'art d'acció va néixer als anys 1920 amb el dadaisme i el surrealisme, en muntatges artístics com el collage i l'assemblage; però, el moviment cobrarà importància especialment des dels anys 1960, amb grups com Fluxus i Gutai. Entre les múltiples formes d'expressió de l'art d'acció figuren el happening, la performance, el environment i la instal·lació.
art cinètic
​
El terme va aparèixer per primera vegada en 1920. Gabo parla en el seu Manifest Realista de «l'error heretat ja de l'art egipci, que veia en els ritmes estàtics l'únic mitjà de creació plàstica», per tant vol fer «formes essencials de la nostra percepció de el temps real ».
L'art cinètic és doncs un corrent d'art en què les obres tenen moviment o semblen tenir-lo, pel que solen interactuar amb elements «exteriors» com poden ser el vent oel aigua; alguns tipus de motors; i fins i tot la llum o l'electromagnetisme.
Destaquem tres tipus
Els estables: Són obres fixes, i és l'espectador qui ha de envoltar per percebre el moviment.
Els mòbils: Les obres produeixen un moviment real, i per tant van canviant la seva estructura constantment. Sent «heraclitianos», a cada instant neix una obra diferent.
Els penetrables: Les obres són acoblaments en espais reals i l'espectador ha de recórrer, penetrar en elles, sent l'espectador el productor de moviment.
Art Povera
Denominació creada pel crític d'art italià Germano Celant sota la qual s'integren activitats artístiques molt variades però que en general totes tenen en comú la utilització de materials pobres com palla, sorra, pedres, branques, fullaraques, fragments o objectes de metall, peces de pisa o vidre, encara que els artistes de el moviment van usar també or, seda, marbre o vidre de Murano.
​
Sorgeix el 1967 a Itàlia, any en què es van organitzar dues importants exposicions, i va aconseguir una gran repercussió internacional el 1972 pel protagonisme que té en la cinquena edició de la Documenta de Kassel. Els artistes més representatius de el moviment són: Kounellis, Anselm, Zorio, Pistoletto, Merz, Boetti, Penone i Fabro.
L'art povera basa la seva estètica en les relacions entre l'objecte i la seva configuració, valorant especialment dos aspectes: d'una banda, els procediments entesos com a procés de fabricació i manipulació del material, i d'altra, els materials. Aquests dos elements van estretament relacionats de manera que hi ha obres que parteixen de determinada acció sobre el material (com poden ser apilar, estripar, torsionar); per contra, l'artista parteix d'un material com ara feltre, cautxú, terra, foc ... a què el sotmet a una determinada acció. Aquest art que valora els materials industrials en estat brut i la matèria natural, sorgeix a Europa com una reacció en contra de el predomini de l'acer inoxidable, el plexiglàs i l'estricta geometria de l'minimal art. El que aparegui a Itàlia no és casual ja que en aquest país trobem artistes d'èpoques anteriors que reivindiquen un art antimercantilista com van ser Manzoni, Burri o Fontana.
Els artistes lligats al Povera defensaven desmantellar la jerarquia dels materials, rebutjaven el consumisme i es van interessar per les forces de la naturalesa i la modernitat industrial. No van formar un col·lectiu com a tal, però tots van emprar l'art com a punt de partida des del qual abordar la vida. Van carregar els seus materials d'associacions a la història de la cultura i la mitologia a Itàlia i Europa, reflectint el present a través del passat. Van exercir una crítica poètica a la civilització moderna.
FOTORREALISME I HIPERREALISME
El fotorealisme és un gènere dins de la pintura que es basa en fer un quadre a partir d'una fotografia, considerada una variant de l'hiperrealisme.
El fotorealisme evolucionar a partir de el Pop Art i com a contrapès a l'Expressionisme abstracte i a el minimalisme, a finals dels anys seixanta i principis dels setanta als Estats Units. És un gènere conreat sobretot per pintors. La paraula en anglès «photorealism» ( 'fotorealisme') va ser encunyada per Louis K. Meisel el 1968 i va aparèixer impresa per primera vegada el 1970 en un catàleg del Museu Whitney per a l'exposició «Twenty-two Realists».
És un tipus de pintura que no pot existir sense la fotografia. Els fotorealistes usen una càmera i la fotografia per a reunir informació i després transfereixen a la tela aquestes imatges (en algunes ocasions per mitjans semimecánicos). El pintor té habilitat tècnica suficient per fer que el resultat final sembli fotogràfic.
Dins de la primera generació d'artistes nord-americans fotorealistes es troben pintors com Richard Estes i Chuck Close. A Europa el moviment està representat pel suís Franz Gertsch, l'espanyol Juan Francisco Casas i l'hispà-argentí Enrique Sobisch.
Actualment el fotorealisme s'ha estès a nivells de disseny a partir de gràfics d'ordinador sent l'aplicació artística de gràfics vectorials bidimensionals Adobe Illustrator® o aplicacions de generació 3D les utilitzades per a la generació fotorealista.
INDIVIDUALITATS ARTÍSTIQUES
Durant les Primeres Avantguardes s'aglutinen sota el nom escola de Paris, i en aquest període segueixen així.
-
Balthus (francès): escenes intimistes amb adolescents, erotisme, entre la sensualitat i la perversió.
Lucien Freud: gran meticulositat, proper al corrent hiperrealista, però amb una profunda subjectivitat i intensitat de les teles. S'interessa més pel contingut que per la forma.
-
Francis Bacon (britànic): gira al voltant de la figura humana, distorsió de la realitat. Reinterpreta obres de pintors passats (El Greco, Rembrandt, Velázquez).
TENDÈNCIES POSTMODERNES
Neoexpressionisme alemany i Transvanguarda italiana, segueixen la ideologia postmoderna, la possibilitat de transitar lliurement per l'art de qualsevol període passat i agafar-ne fragments i tècniques. Nomadisme artístic. Ús de llenços grans, reprenen la bidimensionalitat tradicional del suport.
​
-
Neoexpressionisme: inclusió en l'obra de signes i figures fetes amb amples gammes cromàtiques. Anselm Kiefer, Jörg Immendorf, Georg Baselitz (inversió de la posició dels personatges). Incidència als EUA
-
Transvanguarda: estrictament italiana, homogeneïtat sota l'intel·lectual Achile Bonito Oliva. s'oposa a la conceptualització excessiva de l'art (arte povera). Ús de la ironia i la desmitificació. Utilitzen tota mena de tècniques i tenen un repertori temàtic molt ampli. Barreja del llenguatge figuratiu i abstracte. Sandro Chia, Francesco Clemente.
Miquel Barceló, barreja dels dos estils.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
ALTRES TENDÈNCIES A PARTIR DEL 1980
L'acceleració amb què han anat passant els diferents moviments artístics s'accentua als 80, gràcies al revival.
-
Pattern&Decoration: ús de plantilles, influències exòtiques, interès per atreure visualment l'espectador, horror vacui i sentit ornamental. Joyce Kozloff, Robert Kushner, Keith Haring.
-
Neominimalisme: recuperació de l'abstracció geomètrica
-
Neo pop: incorporació d'elements de còmic, cinema i dibuixos animats.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
ESCULTURA
Hi ha artistes que no es poden inscriure en cap moviment de forma clara.
-
Henry Moore: cultura primitiva, surrealisme, abstracció, figura femenina. Herència per Anthony Caro, Tonny Cragg, Richard Deacon, Anish Kapoor.
-
Espanya: influència minimal. Susanna Solano, Sergi Aguilar, Eduardo Chillida, Jorge Oteiza.
-
Louise Bourgeois: fundadora de l'art confessional, a mig camí entre l'escultura i la instal·lació. Maman.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
DISSENY INDUSTRIAL
-
Segones Avantguardes: Alvar Aalto, Adolf Loos (l'home modern no necessita ornament), Mies Van der Rohe (menys és més). EUA --> comoditat i simplicitat estètica. Europa --> Funcionalisme. Catalunya --> FAD (Foment de les Arts Decoratives) i IDIB (Institut del Disseny Industrial de Barcelona).
-
Postmodernisme: Robert Venturi (menys és un avorriment), fa formes manieristes i barroques, barrejat amb lo divertit i estrafolari. També existeix un minimalisme formal. En general hi ha un interès per l'enginyeria i l'aerodinamisme, elements de l'art povera o del pop.
.jpg)
.jpg)
INFORMALISME
L'informalisme és un moviment pictòric que comprèn totes les tendències abstractes i gestuals que es van desenvolupar a Europa després de la Segona Guerra Mundial, en paral·lel amb l'expressionisme abstracte estatunidenc. Dins d'aquest moviment, es distingeixen diferents corrents, com l'abstracció lírica, la pintura matèrica, la Nova Escola de París, el taquisme, l'espacialisme o l'art brut.
La base de tot informalisme és la resposta irada a la circumstància social en la qual viu l'individu. Especialment, la sensibilitat que afecta l'artista, que es manifesta respecte dels valors de la societat establerta dominant per mitjà de l'espontaneïtat gestual quasi instintiva i biològica, que les afeccions anímiques i de sentiment provoquen en el temperament humà.
Als Estats Units d'Amèrica, a la fi de la Segona Guerra Mundial, les condicions econòmiques, polítiques i artístiques suscitaren una nova manera de pintar, imposant-se l'expressionisme abstracte entre la nova generació d'artistes que vivien a Nova York, originant dues tendències, l'Action Painting, encarnada principalment per Jackson Pollock i Willem de Kooning, i la Pintura dels camps de color, amb autors com Barnett Newman i Mark Rothko.
A la mateixa època, a París, aparegueren una sèrie d'artistes que no representaven la realitat de manera explícita. La postguerra creà un ambient de dubte, absurd, falta total de grans projectes, i per això els artistes no tenien causes per les quals lluitar, de manera que es van comprometre amb la pròpia veritat. És l'auge de l'experimentació. Van desenvolupar una estètica abstracta o «informal» per a traduir els seus sentiments i impressions, la seva expressivitat.
Catalunya
La gènesi a Catalunya de l'informalisme va ser autòctona, donada la circumstància política en la qual es vivia, diferent de la de la resta d'Europa però similar quant a la manca de perspectives d'una percepció i d'un saber net d'ingerències. L'adhesió de certs artistes a les noves sensibilitats estètiques responia a un concepte i una actitud ben allunyats de la mimesi (còpia) clàssica de la realitat. L'acció artística creadora cercava, ara, la plasmació directa dels entusiasmes, ràbies, indignacions o defalliments anímics personals. Aquesta estètica es va establir a Catalunya per la pràctica de l'art, en genèric designada informalisme, que permetia acabar amb les formes restrictives i instaurar unes no-formes que recollien i expandien sensacions i provocaven sentiments «altres».
Al franquisme, a la circumstància catalana s'hi donaven aquells factors; l'informalisme a Catalunya comença a vivenciar-se vers el 1953. En van ser iniciadors els plàstics que s'havien manifestat a través de la revista Dau al Set: Antoni Tàpies, que va establir procediment i camí, Modest Cuixart, tot seguit i, més endavant, Joan-Josep Tharrats.
Tant Tàpies com Cuixart o Laurent Jiménez-Balaguer, després de la pràctica del surrealisme i el dadaisme, es van adonar que ja no es podia continuar més amb cap realisme, per poètic que fos; la imatge treballada acadèmicament, controlada en la coherència formal, no podia ni ser representativa ni expressar les angoixes, les estupideses, les incoherències d'un existir personal o social que a res corresponia del que ideològicament es predicava: la intenció surrealista no cabia en els motllos de les formes establertes; és més, la inquietud i la reflexió subjectives ja no eren reflectibles en una contrapartida formal atès que en si eren imprecises i només denotaven disconformitat, distanciament.
Denominació
Aquesta nova estètica ha tingut noms diferents segons l'indret on s'ha manifestat. A Europa, durant la Segona Guerra Mundial i els camps de concentració, se la va designar —per les obres de Fautrier i de Wols— hautes pâtes, textura informal respecte de la pintura a l'oli, taques matèriques, gestualisme, garbuix de ratlles o de colors, resposta impossible als horrors que es vivien. Als Estats Units d'Amèrica, a través de Pollock, va ser un expressionisme abstracte, pur accionisme convulsiu al bell mig d'un espai plàstic. L'informalisme era, doncs, una nova possibilitat representativa i expressiva. Era representativa, perquè era una nova manera d'oferir un contingut, confús potser però expressiu, atès que la intenció bàsica era que quedés de manifest que no es tractava de cap descripció ni definició de res sinó simplement de l'exteriorització d'un impuls i d'una indignació anímica. També se'l va designar taquisme (tachisme, del francès tache, taca) i el crític Michel Tapié, un dels primers teòrics, el va assenyalar com a art autre. Totes les variants es concentren a expressar directament, per mitjà d'un impuls emocional sense signes intermediaris de càrrega simbòlica, un crit, una intenció que neix i prové del subjecte que el realitza.
Estil
L'expansió creadora la dóna la gestualitat, que queda plasmada a l'espai o als objectes. L'agressió de l'entorn, els afectes o els terrors personals per mitjà del gest esdevenen clams, signes creadors que romanen presents en el suport matèric on s'impregnen; per això se'n diu també ‘estètica matèrica'. El missatge que aporta aquesta matèria tant pot ser el del subjecte que la plasma com la sensació o l'evocació emocional que provoca: l'esplendor autòctona de les taques de pintura, ‘tachisme', l'impacte de les textures que ofereix la natura o els objectes que porten càrrega social, que Burri va recollir de la realitat material treballada per la intempèrie o dels productes socials on no intervé una voluntat creadora. Mathieu hi va afegir la noció de temps d'execució: com més ràpid es fa una obra, més efectiva és. Aquests aspectes d'un nou tipus d'atenció perceptiva justifiquen la designació, ja esmentada, d'‘art autre', un nou concepte de l'art. Això motiva que d'aquest art gestual se n'hagi dit que és l'expressió directa de l'existència, art existencial, que correspon al moment en el qual l'existencialisme radical de base sartriana era un corrent filosòfic vigent i actiu. També s'hi van afegir les manifestacions plàstiques portades a terme per persones sense cap preparació artística, que s'expressen directament seguint necessitats i impulsos i que ho fan amb qualsevol matèria o suport, una acció designada per Jean Dubuffet com a ‘art brut'.
Tanmateix hi ha un prototipus americà de l'informalisme molt potent que obeeix a la circumstància de desencís polític i cultural; en són iniciadors l'esmentat Pollock i també Franz Kline, Motherwell, De Kooning i Sam Francis.
Pràctiques pictòriques
Dins d'aquesta tendència, cada artista deixa tota la llibertat a allò imprevist de les matèries (gust per la taca i per l'atzar) i a l'aleatorietat del gest, rebutjant el dibuix i el control així com la concepció tradicional de la pintura i el seu desenvolupament, que va de la idea a l'obra terminada, passant pels esbossos i els projectes; és una «obra oberta» (concepte d'Umberto Eco) que l'espectador pot llegir lliurement. L'aventura pictòrica és completament nova: en lloc de partir d'un significat per a construir signes, l'artista comença per la fabricació de signes i dóna a continuació el sentit. La contribució de la música va produir l'art informal musical.
​
Les característiques d'aquesta corrent artística són:
-
Experimentació constant.
-
Sentit màxim de llibertat.
-
L’expressivitat dels materials adquireixen gran importància; deixen en un segon pla la temàtica de l'obra, volen ressaltar la part compositiva.
-
La forma desapareix totalment, tant la figurativa (excepte els artistes dels grup Cobra) com la geomètrica.
-
Exaltació de l'atzar i la improvisació, un rebuig a la construcció premeditada. La forma traçada sobre la tela és el producte d'una acció del pintor el més ràpida i intuïtiva possible: gest.
-
Importància als procediments tècnics i materials.
-
Utilització de tècniques com el collage, el grattage i el frottage.
-
Utilització de materials nous: sorra, guix, grava, fusta,... i combinació entre ells. També, materials heterogenis procedents de l’entorn quotidià.
-
Utilització plàstica d'acumulacions de materials, relleus, llançament de pintura, degoteig, forats, talls i destrucció del llenç i teles per mitjans manuals, químics, mecànics i pel foc.
-
Gran llibertat en el color.
-
Forma, color i composició depenen de la textura, capaç d’expressar un ampli repertori d’emocions.
-
Base ideològica fortament vinculada a l'existencialisme.
-
Forta presència de la personalitat de l'artista a través de les tècniques o materials emprats: expressió de sensacions i emocions, estats d'ànim. L’artista recull aspectes de la realitat exterior i el seu món interior que li commouen.
-
La vulnerabilitat de l'home, la seva intranscendència, el complet desarmament de l'ésser cap a l'exterior és motiu de preocupació dels artistes de postguerra.
Artistes:
DEL REALISME AL POSTIMPRESSIONISME
Referents històrics
La segona meitat del segle XIX es va caracteritzar per una sèrie d’esdeveniments històrics de gran transcendència política i social: La Unificació italiana (1861), el reordenament dels grans imperis com Alemanya (1871), la caiguda del Segon Imperi i l’adveniment de la Tercera República a França, així com la consolidació dels Estats Units d’Amèrica.
A Espanya, el panorama polític es va centrar en la Revolució de 1868, canvi dinàstic i Primera República, i posteriorment la Restauració Borbònica. Canvis polítics acompanyats per canvis socials com l’afirmació de la burgesia com a consumidora de les activitats culturals, la mercantilització de l’art i la nova relació entre l’artista i el client.
El creixement urbà i el desenvolupament industrial van dur al replantejament de les necessitats arquitectòniques i urbanístiques de les grans ciutats i a la substitució del treball artesà pel treball mecanitzat (T.Eiffel).
Un corrent minoritari artístic va cercar noves formes d’expressió aprofitant la gosadia d’alguns marxants i, sobretot, la constància d’uns artistes atents als progressos i als experiments científics.
Tot això va generar una sèrie de moviments que van esdevenir el germen de les Avantguardes del segle XX.
Localització i evolució artística
​
El centre artístic europeu més important de l’art de la segona meitat del segle XIX va ser París. París es va convertir en el centre creador i receptor de les principals tendències pictòriques: Realisme, Impressionisme, Postimpressionisme i Simbolisme. Roma va anar decaient com a focus artístic, al seu lloc altres ciutats europees, a part de París, van esdevenir nous centres artístics i arquitectònics, com ara Londres, Brussel·les, Viena i Barcelona, gràcies sobretot a l’aparició d’un nou corrent: el Modernisme.
L’evolució arquitectònica va passar des del corrent historicista que va conviure amb les noves propostes derivades de la utilització del ferro com a nou material constructiu, que va suposar la base de la futura arquitectura funcionalista de l’inici del segle XX, alhora que va servir per dur a terme els arriscats projectes modernistes.
En pintura, el Realisme donà pas a l’ Impressionisme, moviment que va iniciar un trencament en relació a les normes tradicionals de representació objectiva de la realitat. Aquest canvi va ser seguit pel Postimpressionisme i el Simbolisme, tendències que van obrir les portes al canvi profund que es produí a l’inici del segle XX.
ESCULTURA
La poderosa influència de Dealcroix es va fer evident en els treballs de François Rude, sobretot en la seva obra La Marsellesa, que decora l’arc de l’Étoile de París. Un altre artista, Jean-Baptiste Carpeaux, va ser autor dels relleus de l'Òpera de París.
Dintre del realisme cal fer esment de l’esperit crític de Daumier (Ratapoil)
En coincidència amb l’impressionisme pictòric, va tenir lloc la revisió escultòrica de Rodin. En les seves obres, l’escultor francès va treballar la rugositat de les superfícies i la multiplicació de plans, aspectes amb els quals obté efectes de llum molt interessants, com s’observa en tres de les seves obres més rellevants: El Pensador, Els bes i Els burgesos de Calais.
Rodin és un escultor singular i de forta personalitat. Iniciador de l'escultura contemporània, les seves obres són treballades com si les superfícies estiguessin inacabades, a la manera del non finito de Miquel Àngel, aconsegueix dotar els personatges de les seves obres d'un gran esperit i força interna. El seu criteri era reduir les escultures als volums essencials per obtenir la màxima força expressiva. Per això se'l considera impressionista ja que deixava les superfícies sense polir, amb la textura del bronze o del marbre vista.
La singularitat de Rodin va eclipsar altres escultors de la mateixa època com Meunier, Camille Claudel, Rosso, o els catalans Miquel Blay i Josep Llimona.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
La “fotografia objectiva” del Realisme
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
La captació atmosfèrica de l’ impressionisme
El darrer quart del segle XIX, un nou moviment pictòric, l’ Impressionisme, va culminar la tendència d’unir visió i llum, inherent a la pintura occidental des del Renaixement. La captació de la llum per mitjà de tocs cromàtics solts va ser l’ambició de tots els grans mestres de la història de la pintura, però els antecedents més directes els trobem especialment en els paisatgistes anglesos Constable i Turner. La sensibilitat social va ser hostil a aquesta nova manera de pintar. L’any 1863 Manet (precursor del moviment a mig camí entre el Realisme i l’Impressionisme) va exposar el seu quadre el dinar campestre, que va escandalitzar els sectors tradicionals vinculats als salons oficials de l’art i, en canvi, va entusiasmar els innovadors. Els pintors impressionistes, malgrat que van estar en contra de l’academicisme i de l’art oficial, van intentar que les seves obres fossin admeses al Saló de París, però, en ser rebutjats, les van exposar a l’anomenat Salon des Refussés. Tres d’aquests pintors, Claude Monet, Renoir i Sisley van viatjar a un poblet francès, Argenteuil, per experimentar amb les impressions lumíniques. Va ser a Argenteuil on Monet va pintar la seva obra Impression, Soleil levant (1874), que dóna nom al grup i que, quan va ser presentada en una exposició va provocar l’escarni del crític Louis Leroy, que, de manera despectiva, va donar el nom d’impressionistes als artistes.
Les aportacions tècniques principals del impressionistes van ser:
​
1. La teoria dels colors. Es basa en el descobriment dels científics, segons els quals existeixen tres colors primaris (groc, vermell i blau) i tres de complementaris (verd, violeta i ataronjat). Atès que els colors no existeixen per sí mateixos sinó en relació als colors més pròxims, els impressionistes pretenien que l’ull captés uns colors que ells no barrejaven pas en la paleta.
2. La plasmació de la llum. Es va descobrir també que els colors no són immutables i que la incidència de la llum és determinant. Per això els pintors plasmen els colors tal com els veuen, sense que els importi gaire el color que tenen objectivament les coses.
3. Les aparences successives. Un mateix paisatge o lloc pot ser objecte de plasmacions diferents i de tonalitats diverses, principalment en funció de com incideix la llum a certes hores del dia o en unes èpoques de l’any determinades.
4. La coloració d’ombres en detriment del clarobscur. Per representar les ombres dels objectes, els pintors van abandonar la tonalitat fosca, i van optar per reduir els espais acolorits amb les tonalitats complementàries, per exemple, llums grogues i ombres violades.
5. La pinzellada solta. Utilitzar pinzellades de colors purs agrupats, que, contemplades a distància, es fonen a l’ull de l’espectador.
6. En plen air. Pintura a l’aire lliure. Es tracta de pintar directament i no pas al taller.
Els pintors impressionistes van aconseguir que la perspectiva no es realitzés segons les regles de la geometria, sinó que resulta de la dissociació cromàtica que defineix l’espai. Les formes i els volums són suggerits per les pinzellades més que no pas pel dibuix.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
Postimpressionisme: un pont cap a l’avantguarda
Dins d’aquest moviment tant poc homogeni anomenat Impressionisme, l’any 1886 va marcar una fita en la història de la pintura francesa, perquè els impressionistes van exposar junts per darrera vegada i, paral·lelament, van sorgir nous talents i formes d’expressió noves. Així, el període que separa l’última exposició impressionista del cubisme, als primers anys del segle XX, rep el nom genèric de Postimpressionisme. La tècnica de la pinzellada solta deriva en l’anomenat impressionisme científic, que utiliotza petits punts de color primaris combinats amb els seus complementaris. Georges Seurat va anomenar divisionisme la base teòrica d’aquest corrent i puntillisme la seva tècnica d’execució. Aquests mateixos anys sorgeixen nous signes de distanciament del moviment impressionista a través de les obres de Degas, Cézanne, Van Gogh i Paul Gauguin. Per a tots ells l’impressionisme va ser un punt de partença, però en els seus plantejaments pictòrics van optar per camins oposats que prefiguren l’art del segle XX.
TENDÈNCIES I ''ISMES'' PICTÒRICS
PINTURA
.jpg)
El Realisme, tant en pintura com en literatura, va cercar la realitat més pròxima i quotidiana, no pas la dels grans homes i la dels grans fets. Són les noves classes populars sorgides de la Revolució Industrial, amb les seves misèries i les seves necessitats, les que van erigir-se com a protagonistes d’aquest nou art que va rebutjar la retòrica romàntica i la idealització neoclàssica. Aquest corrent va triomfar entre els anys 1848 i 1870 a França. Amb el realisme es van abandonar els temes medievals, clàssics o orientals, i van ser substituïts per temes contemporanis. El Realisme es va negar a idealitzar les imatges. L’enfocament directe va suposar un xoc amb les convencions, amb la concepció de l’art com una categoria sublimadora de la realitat.
LA PERVIVÈNCIA DE LA PINTURA ACADÈMICA
El moviment simbolista
La pintura simbolista va ser una de les principals manifestacions artístiques del simbolisme, un moviment cultural sorgit a la fi de segle XIX a França i que es va desenvolupar per diversos països europeus. L'inici d'aquest corrent es va donar en poesia, especialment gràcies a l'impacte de les flors de el mal de Charles Baudelaire (1868), que va influir poderosament en una generació de joves poetes entre els quals destaquen Paul Verlaine, Stéphane Mallarmé i Arthur Rimbaud. El terme «simbolisme» va ser encunyat per Jean Moréas en un manifest literari publicat a Le Figaro el 1886. Les premisses estètiques del simbolisme van passar de la poesia a altres arts, especialment la pintura, l'escultura, la música i el teatre. La cronologia d'aquest estil és difícil d'establir: el punt àlgid es troba entre 1885 i 1905, però ja des dels anys 1860 hi havia obres que apuntaven al simbolisme, mentre que la seva culminació pot establir-se en l'inici de la Primera Guerra Mundial.
En pintura, el simbolisme va ser un estil de tall fantàstic i oníric que va sorgir com a reacció al naturalisme del corrent realista i impressionista, davant l'objectivitat i descripció detallada de la realitat van oposar la subjectivitat i la plasmació de l'ocult i l'irracional; enfront de la representació, l'evocació o el suggeriment. Així com en poesia el ritme de les paraules servia per expressar un significat transcendent, en pintura es va buscar la forma que el color i la línia expressessin idees. En aquest moviment, totes les arts estaven relacionades i així sovint es comparava la pintura de Redon amb la poesia de Baudelaire o la música de Debussy.
Aquest estil va posar un especial èmfasi en el món dels somnis i el misticisme, així com en diversos aspectes de la contracultura i la marginalitat, com l'esoterisme, el satanisme, el terror, la mort, el pecat, el sexe i la perversió - és simptomàtic en aquest sentit la fascinació d'aquests artistes per la figura de la femme fatale-. Tot això es va manifestar d'acord amb el decadentisme, un corrent cultural fi de segle que incidia en els aspectes més existencials de la vida i en el pessimisme com a actitud vital, així com l'evasió i l'exaltació de l'inconscient. Un altre corrent lligada a el simbolisme va ser l'esteticisme, una reacció a l'utilitarisme imperant en l'època i de la lletjor i materialisme de l'era industrial. Davant d'això, es va atorgar a l'art i de la bellesa una autonomia pròpia, sintetitzada en la fórmula de Théophile Gautier «l'art per l'art» (L'art pour l'art). Alguns artistes simbolistes també van estar vinculats a la teosofia ia organitzacions esotèriques com els Rosacruz. Cal assenyalar que estilísticament va haver una gran diversitat dins de la pintura simbolista, com es denota comparant l'exotisme sumptuós de Gustave Moreau amb la serenitat malenconiosa de Pedra Puvis de Chavannes.
El simbolisme pictòric va estar relacionat amb altres moviments anteriors i posteriors: se sol considerar al prerrafaelismo com un antecedent d'aquest moviment, a el temps que ja començat el segle XX va entroncar amb l'expressionisme, especialment gràcies a figures com Edvard Munch i James Ensor. D'altra banda, es consideren simbolistes o directament relacionades amb el simbolisme algunes escoles o associacions artístiques com l'Escola de Pont-Aven o el grup dels Nabis. També van ser hereus en certa mesura del neoimpressionisme, la tècnica puntillista va ser la primera a trencar amb el naturalisme impressionista. D'altra banda, el postimpressionista Paul Gauguin va exercir un poderós influx en els inicis del simbolisme, gràcies a la seva vinculació amb l'Escola de Pont-Aven i el cloisonismo. Aquest corrent va estar vinculada també a el modernisme, conegut com Art Nouveau a França, Modern Style al Regne Unit, Jugendstil a Alemanya, Sezession a Àustria o Liberty a Itàlia.
el modernisme
CONTEXT DEL MODERNISME
La transició del segle XIX al XX comportà nombrosos canvis polítics, socials i culturals: per una banda, el fracàs de la Comuna de París suposà l'auge polític i econòmic de la burgesia, que visqué a les últimes dècades del segle XIX un moment de gran esplendor, reflectit en el modernisme, moviment artístic posat al servei del luxe i l'ostentació desplegats per la nova classe dirigent. Amb tot, els processos revolucionaris efectuats des de la Revolució francesa i el temor que es tornessin a repetir van portar les classes polítiques a fer una sèrie de concessions, com les reformes laborals, les assegurances socials i l'ensenyament bàsic obligatori. Així, el descens de l'analfabetisme comportà un augment dels mitjans de comunicació i una major difusió dels fenòmens culturals, que adquireixen major abast i rapidesa de difusió, i sorgí la "cultura de masses".
Per altra banda, els avenços tècnics, especialment en el terreny de l'art l'aparició de la fotografia i el cinema, van portar l'artista a plantejar-se la funció de la seva feina, que ja no consistia a imitar la realitat, ja que les noves tècniques ho feien de manera més objectiva, fàcil i reproduïble. Igualment, les noves teories científiques portaren els artistes a qüestionar-se l'objectivitat del món que percebem: la teoria de la relativitat d'Einstein, la psicoanàlisi de Freud i la subjectivitat del temps de Bergson provocaren que l'artista s'allunyés cada cop més de la realitat. Així, la recerca de nous llenguatges artístics i noves formes d'expressió comportà l'aparició dels moviments d'avantguarda, que suposaren una nova relació de l'artista amb l'espectador: els artistes avantguardistes cercaven integrar l'art amb la vida, amb la societat, fer de la seva obra una expressió de l'inconscient col·lectiu de la societat que representa. Al mateix cop, la interacció amb l'espectador provoca que aquest s'involucri en la percepció i comprensió de l'obra, així com en la seva difusió i mercantilització, factor que portarà a un augment de les galeries d'art i dels museus.
Entre 1890 i 1910 va difondre’s per Europa un nou moviment artístic molt original: el modernisme o art nouveau, que va tenir l’expressió més important en el camp de l’arquitectura, però també va influir moltíssim en la decoració, i en un moment determinat va arribar a inspirar d’una o altra manera totes les manifestacions artístiques.
Aquest moviment responia als desitjos de diferenciació dels habitatges de la burgesia benestant, dels grans propietaris i dels financers a la recerca de formes més distingides de les que oferia la producció industrial. Així, amb uns trets comuns que el caracteritzarien arreu, naixia l’art nouveau a França i Bèlgica, el Jugendstil a Alemanya, el Sezessionstil a Àustria o el Stile Liberty a Itàlia, és a dir, el que a Catalunya seria conegut com el modernisme.
El moviment modernista va tenir dues capitals a l’Europa del tombant de segle, aquelles ciutats on la classe social que sol·licitava aquests tipus d’habitatges i mobles de nou disseny estava més ben instal·lada: Viena i Barcelona. En aquestes ciutats no és fa gens difícil reconèixer un edifici modernista, així com una porta, una cadira, una vitrina o una escultura ja que aquestes presenten uns trets característics que les fan diferenciables de qualsevol altra expressió artística coneguda fins aquell moment. El modernisme va néixer com una explosió de llibertat, de reacció contra el passat, de rebuig a la lletjor de la ciutat industrial i la producció en sèrie. No renunciaven a l’ús de nous materials industrials, però volien que aquests oferissin un caràcter decoratiu als edificis. Els artistes, trencant amb la tradició, van deixar anar la seva fantasia. Les formes ondulades i els entrellaçaments, que tenien com a font d’inspiració la naturalesa, dominarien totes les obres modernistes, per això podem dir que són construccions orgàniques, formes artificials construïdes a imitació de les formes naturals. Sovint sorgien temes vegetals, amb tiges enfiladisses molt llargues. La trilogia essencial i definitòria del moviment seria: fantasia, corba i natura. Els modernistes treballaven totes les arts en un procés integrador. Les seves formes artístiques eren al carrer, a l’edifici i en el mobiliari. Utilitzaven tècniques diverses, i van recuperar-ne algunes que estaven en desús com la ceràmica, la vidrieria, el ferro forjat o la marqueteria. El caràcter artesà que tenien molts dels seus treballs encaria els productes, per la qual cosa la seva clientela es trobava fonamentalment entre la burgesia.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
La decidida voluntat d’artistes i intel·lectuals catalans d’incorporar-se als nous corrents culturals d’Europa va fer triomfar el modernisme a Catalunya, que va esdevenir un moviment amb uns trets identificatius propis. Els artistes modernistes van prendre de la Renaixença la voluntat d’establir una cultura pròpiament catalana, però sobre unes bases modernes que s’allunyessin de la moderació i el classicisme que s’estava practicant. Així, al voltant de la revista L’Avenç es configuraria el nucli modernista que s’articularia definitivament en les Festes Modernistes que van celebrar-se al Cau Ferrat de Sitges durant tres anys consecutius (1892, 1893 i 1894). Aquestes festes eren l’espai ideològic del modernisme català i en elles van desenvolupar-se totes les manifestacions artístiques del període. És per això que a Catalunya la influència modernista va manifestar-se en els camps més diversos: pintura (Ramon Cases, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol), literatura (Joan Maragall, Raimon Casellas, Víctor Català), música (Isaac Albéniz, Enric Morera, Enric Granados) i, sobretot, en el camp de l’arquitectura i les arts decoratives, on s’assoliria l’expressió màxima d’aquest estil. Els modernistes catalans van trencar amb les convencions creatives i morals existents en el segle XIX i van voler allunyar-se del naturalisme positivista i conservador que dominava l’escena artística i literària del moment. Els nous gustos modernistes van ser el reflex d’un canvi de mentalitat i d’una reacció contra la tradició acadèmica. Defensaven la fantasia i el somni caracteritzats en un canvi estètic que arribés a tots els elements de la vida quotidiana.
El primer representant de modernisme barceloní va ser Lluís Domènech i Montaner, que durant els anys vuitanta del segle XIX es va anticipar als moviments de l’art noveau europeus i va dissenyar construccions segons aquell estil nou, com ara l’Editorial Montaner i Simon, que actualment és l’emplaçament de la Fundació Tàpies, i el restaurant del parc de la Ciutadella, que avui és el Museu de Zoologia. L’obra culminant de Domènech i Montaner va ser el Palau de la Música Catalana de Barcelona, el qual presenta una decoració molt interessant i netament modernista, així com els finestrals, els grups escultòrics de l’escenari, i les corbes de l’exterior, especialment les de balcons i baranes.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
També cal mencionar la figura de Josep Puig i Cadafalch, el qual, tot i que va ser fonamentalment un continuador del neogoticisme, va donar als espais interiors dels seus edificis un tractament netament modernista.
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
​
Però el gran representant del modernisme barceloní va ser Antoni Gaudí, un arquitecte original que esdevindria el protagonista indiscutible del moviment aconseguint una fusió harmònica entre art i natura. Una gran part de la seva obra va ser construïda durant el segle XX, però les primeres són de finals del vuit-cents i ja ens donen exemple d’un estil molt personal. El geni de Gaudí va deixar un ampli llegat de monuments modernistes a Barcelona com ara la Casa Batlló, la Casa Vicens, la Casa Milà o el Parc Güell, i va culminar amb la construcció del temple expiatori de la Sagrada Família on la façana té la força ascensional de l’art gòtic i el recobriment ornamental, amb desenes d’escultures i una vegetació exuberant, atorga a aquest edifici una personalitat única en la història de l’arquitectura.
El romanticisme
DEFINICIÓ DEL ROMANTICISME
El Romanticisme com a moviment cultural i polític s'originà a Alemanya a final del segle XVIII, inicialment com a moviment literari però que ràpidament passà a influenciar totes les arts. El podríem veure com una reacció al racionalisme de la Il·lustració i el neoclassicisme, donant-li importància al sentiment. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants.
Busca constantment la llibertat autèntica. Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.
Tot i que es va desenvolupar fonamentalment a la primera meitat del segle XIX, i es va estendre des d'Alemanya a Anglaterra, França, Itàlia, Espanya, Rússia, Polònia, Estats Units i les joves repúbliques hispanoamericanes. Posteriorment, es fragmentà i va anar evolucionant en diversos corrents, com el Parnasianisme, el Simbolisme, el Decadentisme o el Prerrafaelisme, englobades totes elles dins la denominació general de Post-romanticisme, una derivació del qual va ser-hi el anomenat Modernisme hispanoamericà i espanyol. Les aportacions fonamentals del romanticisme van ser en els camps de la literatura, l'art i la música. Posteriorment, un dels corrents avantguardistes del segle XX, el Surrealisme, portà a l'extrem els postulats romàntics.
El Romanticisme va ser una reacció contra l'esperit racional i hipercrític de la Il·lustració i el Neoclassicisme i anteposava, abans de tot:
​
-
La major importància del sentiment enfront la raó.
-
La forta tendència nacionalista de cada país.
-
La del liberalisme en contraposició al despotisme il·lustrat.
-
La de l'originalitat en contra la tradició grecollatina.
-
La creativitat enfront a la imitació neoclàssica.
-
L'obra imperfecta, inacabada i oberta en lloc a l'obra perfecta, conclosa i tancada.
-
​
És propi d'aquest moviment:
​
Una gran apreciació de les coses personals, un subjectivisme i individualisme absolut, un culte al jo fonamental i al caràcter nacional o Volksgeist, en contraposició a la universalitat i sociabilitat de la Il·lustració del segle XVIII; en aquest sentit, els màxims exponents romàntics són, amb freqüència, prototipus de rebel·lia (Don Joan, el pirata, Prometeu) i els autors romàntics trenquen qualsevol normativa o tradició cultural que ofegui la seva llibertat, com per exemple les tres unitats aristotèliques (acció, temps i lloc) i la d'estil (barrejant prosa i vers i fent servir polimetria en el teatre), també hi revolucionaran la mètrica i tornant a rimes més lliures i populars com l'assonant. Igualment, una renovació de temes i ambients, amb contraposició al Segle de les Llums (s.XVIII), s'estimen més els ambients nocturns i luctuosos, els llocs sòrdids i ruïnosos (sinestrisme); venerant i buscant tant les histories fantàstiques com la superstició, que els il·lustrats i neoclàssics ridiculitzaven. Un aspecte de la influència del nou esperit romàntic i el conreu d'allò que és diferent es caracteritza per l'augment de l'estudi de la literatura popular (romanç o balades anònimes, contes tradicionals, cobles, refranys) i de les literatures en llengües regionals: la gaèlica, la escocesa, la provençal, la bretona, la catalana, la gallega, la basca... La preponderància de tot allò nacional i del nacionalisme va ésser una reacció a la cultura francesa del segle XVIII, d'esperit clàssic i universalista, dispersada per tota Europa per mitjà de les conquestes de Napoleó.
​
L'expansió del Romanticisme va renovar i enriquir el limitat llenguatge i estil del neoclassicisme així com també va donar entrada a un món exòtic i extravagant, buscant-hi noves combinacions mètriques i flexibilitzant les antigues. Els autors recórren a convencions artístiques medievals i en recuperen les temàtiques, en comptes de les pròpies de Grècia o Roma, com a font d'inspiració. Això accentua encara més el seu perfil nacionalista i regionalista en comptes d'una tendència universal com era la neoclàssica.
​
CARACTERÍSTIQUES:
Enfront a l'afirmació del racional, irrompé l'exaltació de l'instintiu i sentimental.
"La bellesa és veritat".
Evocació del passat.
S'allunyaren de la realitat evadint-se del temps.
Predominaren en ells los sentiments de tristesa, malenconia, amor a la solitud, escenaris llòbrecs, descontent.
Moltes vegades aquests sentiments cristal·litzaren en enyorança del passat i les antigues glòries.
Desig de llibertat del individu, de las passions i dels instints que presenta "el jo", subjectivisme i imposició del sentiment sobre la raó.
